Psiquiatria: diferència entre les revisions

Els psiquiatres no solament diagnostiquen i tracten aquests trastorns sinó que també realitzen investigacions per a comprendre'ls i prevenir-los. Un psiquiatre és un llicenciat en medicina que, després de realitzarcompletar el [[Especialista Intern-Resident|MIR]], fa la residència en psiquiatria. Molts psiquiatres també s'especialitzen en [[psicoanàlisi]], psiquiatria infantil o altres subespecialitats.

El camp de la psiquiatria és molt ampli en comparació amb altres especialitats mèdiques.

Els trastorns mentals poden afectar a la majoria dels aspectes de la vida del pacient, com la seva activitat física, conducta, emocions, pensament, percepció, relacions interpersonals, sexualitat, treball i oci[[lleure]]. Aquests trastorns estanes produïtsprodueixen per una combinació poc coneguda de determinants biològics, psicològics i socials. La tasca del psiquiatre consisteix a identificar les diferents fonts i manifestacions de la malaltia mental.

{{Principalarticle principal|Història de la psiquiatria}}

El desenvolupament de laLa medicina mental es va tenir llocdesenvolupar progressivament des de finalsla darreria del {{segle|XVIII|s}}. Fins aleshores, els anomenats ''ignoscents'', ''folls'', ''aurats'' o ''dements'' eren només objecte de ''tutela'' en termes purament jurídics relacionats amb una tradició que ve del Dret Romà, i que fou objecte de debat a la [[Corona d'Aragó]] als [[segle XIVsegles {{Romanes|segles XIV]]}} i {{Romanes|XV}}. [[Francesc Eiximenis]], el [[1385]] al seu ''Regiment de la Cosa Pública'' plantejava la necessitat de la presa en consideració dels bojos pels jurats de la [[Ciutat de València]], i tant a [[Barcelona]], el [[1401]], amb la fundació del ''Spital General de la Sancta Creu'' com a València amb la de l'''Hospital dels Ignocents'' (promogut pel [[Mercedaris|mercedari]] [[Joan Gilabert Jofré]], i que es fusionaria més tard en l'Hospital General de València), acolliren bojos ininterrompudament fins a l'actualitat.

Des de finals del {{segle|XVII|s}} i durant el {{segle [[|XVIII]]}} les autoritats jurídiques van començar a remetre els bojos sotmesos a la seva tutela a dictàmens mèdics destinats menys a proposar tractaments com a establir els límits entre la bogeria i la raó, arran de debats pericials i judicials sobre la simulació, i els problemes que això plantejava de seguretat jurídica, car la bogeria —el que a [[Espanya]] encara s'anomena als codis "''enajenación mental''"— era un eximent de la responsabilitat penal. Una colla d'estudis fets a Anglaterra (MacDonalds, Skultans), a França (Castel, Goldstein), a Mèxic (Sacristan), Estats Units (Rothman), a Espanya (Espinosa, Arrizabalaga, Huertas García Alejo, Carmona, Comelles i altres) i a altres països europeus han anat esbrinant la transició progressiva entre l'atenció tutelar a les institucions i el desenvolupament de l'anomenada ''ciència especial'' o ''alienisme''. Aquesta, malgrat que practicada per metges, sempre va tenir, fins al primer terç del {{segle|XX|s}} la característica d'un camp pràcticament independent de la [[medicina]] convencional. La raó fou la necessitat de l'Estat modern de resoldre els problemes que plantejaven —sempre de caràcter jurídic i d'ordre públic—, els bojos que la societat no podia gestionar per si mateixa en un context de trasbalsament —per mor de la [[Revolució Industrial|revolució industrial]] i del capitalisme— del conjunt de la ciutadania. Calia establir criteris raonables de demarcació entre la bogeria i la raó —per protegir a la societat del boig, i al boig de la societat.

El model custodial va ser hegemònic a tot el món fins després de la [[Segona Guerra Mundial]]. A [[Catalunya]] va romandre fins a la [[Transició democràtica]], i a Espanya la seva abrogació final la féufeu la Llei de Sanitat de [[1986]], malgrat que encara passarien dues dècades perquè el desplegament de les legislacions autonòmiques i la transferència de les competències plenes a les autonomies de l'article 143 permetessin traspassar la gestió des de la Beneficència provincial als sistemes autonòmics de [[salut]].

El descobriment de l'origen [[inconscient]] de la conducta, una aportació de la teoria psicoanalítica de [[Sigmund Freud]] a principis del {{segle|XX|s}}, va enriquir els coneixements de la psiquiatria i va canviar l'enfocament d'aquesta. L'atenció es va dirigir cap als processos de l'interior de la ment individual, i la psicoanàlisi fou el punt de partida del desenvolupament de les psicoteràpies modernes, i el desllorigador de debats teòrics encara no closos avui. Si la seva significació en la terapèutica és avui discutida, l'impacte de la psicoanàlisi ha desbordat el camp estricte de la psiquiatria i ha influït en el conjunt de les [[Ciències socials|Ciències Socials]] i Humanes.

Cap a la meitat de la dècada de [[1950]] es van produir canvis molt importants en el tractament dels pacients afectats per una malaltia mental amb la introducció dels primers fàrmacs eficaços en el tractament dels símptomes psicòtics. Juntament amb aquests nous medicaments, van aparèixer noves tendències més liberals i humanitàries i noves estratègies de tractament en els hospitals psiquiàtrics. Cada vegada es tractava a més pacients sense separar-los del seu ambient social.