Mostra la font per a Art

{{polisèmia|Art (desambiguació)}}
{{Presentació Art}}
L''''art''' és el procés o el producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions. Abasta una àmplia gamma d'activitats humanes, de creacions i de maneres d'expressar-se, de camps com la [[música]], la [[fotografia]], la [[literatura]], la [[dansa]], el [[cinema]], l'[[escultura]] i la [[pintura]]. El significat de l'art és explorat dins l'[[estètica]], una branca de la [[filosofia]]. Es creu que per als primers [[éssers humans]] l'art va tenir una funció [[ritual]], [[màgia|màgica]], [[religió|religiosa]]; aquesta funció, però, va evolucionar adquirint un component estètic i una funció [[social]], [[pedagogia|pedagògica]], [[mercat|mercantil]] o simplement [[ornament]]al.<ref>[[#SurI|Sureda 1988 Vol. I]]: pàg. 26</ref>

Tradicionalment, el concepte d'art va ser utilitzat per referir-se a qualsevol habilitat o mestratge. Aquesta concepció va canviar durant el període [[romanticisme|romàntic]], quan l'art va arribar a ser vist com «una facultat especial de la ment humana per ser classificat al costat de la [[religió]] i la [[ciència]]».<ref>Gombrich, Ernst. "[http://www.gombrich.co.uk/showdoc.php?id=68 Press statement on The Story of Art] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20081006212330/http://www.gombrich.co.uk/showdoc.php?id=68 |date=2008-10-06 }}". The Gombrich Archive, 2005. Consultat el 18 gener 2008.</ref>

L'art s'estudia des de diverses disciplines. L'art, entès com a manifestació de l'activitat humana, és susceptible de ser estudiat i analitzat, entre d'altres, des de la perspectiva [[filosofia|filosòfica]] —per exemple, com el raonament de l'ésser humà interpreta els estímuls [[sensorial]]s que rep—, [[psicologia|psicològica]] —els diversos processos [[ment]]als i [[cultura]]ls que es troben en la seva gènesi—, o [[sociologia|sociològica]] —l'art com a producte de la societat humana i analitzant els diversos components socials. La més difosa, però, és la perspectiva històrica que s'estudia des de la [[història de l'art]].

La naturalesa de l'art ha estat descrita per [[Richard Wollheim]] com «un dels més difícils dels problemes tradicionals de la cultura humana».<ref>Richard Wollheim. ''Art and its objects'', pàg. 1, 2a edició, 1980, Cambridge University Press, {{ISBN|0521 29706 0}}</ref> S'ha definit com un vehicle per a l'expressió o la comunicació d'emocions i idees, un mitjà per explorar elements formals i com a mimesi o representació.<ref name=Levinson5>Jerrold Levinson, ''The Oxford Handbook of Aesthetics'', Oxford university Press, 2003, pàg. 5. {{ISBN|0-19-927945-4}}</ref> [[Lleó Tolstoi]] identificava l'art com un ús de mitjans indirectes perquè una persona es comuniqués amb una altra.<ref name=Levinson5/> [[Benedetto Croce]] i [[Robin George Collingwood]] defensen la visió idealista que l'art expressa emocions i que l'obra d'art, essencialment, existeix en la ment del creador.<ref>{{ref-llibre|nom=Jerrold |cognom=Levinson|títol=The Oxford Handbook of Aesthetics|editorial= Oxford university Press|data= 2003|pàgina= 16|llengua=anglès|isbn=0-19-927945-4}}</ref><ref>Punt de vista de R.G. Collingwood expressat a l'obra ''The Principles of Art''. Vegeu Wollheim, op. cit., 1980 pàg. 36-43</ref> La teoria de l'art com a forma té les seves arrels en la filosofia d'[[Immanuel Kant]] i va ser desenvolupada durant el {{segle|XX}} per [[Roger Eliot Fry]] i [[Clive Bell]].<ref name=Levinson5/> L'art com a [[mimesi]] o representació té profundes arrels en la filosofia d'[[Aristòtil]].<ref name=Levinson5/> Més recentment, els pensadors influïts per [[Martin Heidegger]] han interpretat l'art com el mitjà pel qual una comunitat desenvolupa per si mateixa un mitjà per a l'expressió i la interpretació.<ref>[[Martin Heidegger]]. "The Origin of the Work of Art". A ''Poetry, Language, Thought'', (Harper Perenniel, 2001). Vegeu també [[Maurice Merleau-Ponty]], "Cezanne's Doubt", a ''The Merleau-Ponty Aesthetics Reader'', Galen Johnson i Michael Smith (eds), (Northwestern University Press, 1994) i John Russon, ''Bearing Witness to Epiphany'', (State University of New York Press, 2009).</ref>

== Art i belles arts ==
[[Fitxer:Little Nemo moon.jpg|miniatura|El [[còmic]] ha estat una de les últimes incorporacions a la categoria de [[belles arts]] com, per exemple, ''[[Little Nemo in Slumberland]]'', el primer gran clàssic del còmic publicat el 1905.]]
L'art, segons principis [[estètica|estètics]], és l'aplicació de l'[[habilitat]] i del [[gust]] a la producció d'una obra. El concepte d'art va associat al concepte d'[[obra d'art]]. Des d'una altra perspectiva, l'art és l'acte o la facultat mitjançant la qual l'[[home|ésser humà]] imita o expressa i crea, copiant o fantasiejant, allò que és material o immaterial, fent servir la [[matèria]], la [[Imatge (arts visuals)|imatge]], el [[so]], l'[[expressió corporal]], o, simplement, incitant la [[imaginació]] d'altre.

D'altra banda, en un sentit més general, l'art és el conjunt de les [[belles arts]] o cadascuna d'elles, que en són sis: l'[[arquitectura]], l'[[escultura]], la [[pintura]], la [[música]], la [[dansa]] i la [[poesia]]. Del conjunt, l'arquitectura, l'escultura i la pintura constitueixen el grup de les [[arts plàstiques]]. Aquesta llista s'ha anat ampliant i s'han acceptat, també, les següents arts: el setè art, el [[cinema]], el vuitè, la [[fotografia]], i el novè, el [[còmic]]. Alguns crítics i historiadors afegeixen altres arts a la llista, com són la [[televisió]], el [[teatre]], la [[moda]], la [[publicitat]], l'[[animació]] i els [[videojocs]]. Així i tot, ara com ara, si bé hi ha consens en els altres nou citats, existeix encara una certa discrepància sobre quin seria el «desè art».<ref>[[#Tat97|Tatarkiewicz 1997]]: pàg. 53</ref>

La indefinició de l'art consisteix en la seva reducció a determinades categories, com a imitació, com a recreació o expressió. L'art és un [[concepte]] global, que inclou totes aquestes formulacions i moltes més; un concepte en evolució i obert a noves interpretacions, que no es pot fixar de forma convencional, sinó que ha d'unir tots els intents d'expressar-ho i formular-ho, essent una síntesi àmplia i [[subjectivitat|subjectiva]] de tots ells.<ref>[[#Tat97|Tatarkiewicz 1997]]: pàg. 67</ref> Tatarkiewicz afirma que ''l'art és una activitat humana conscient capaç de reproduir coses, construir formes, o expressar una experiència, si el producte d'aquesta reproducció, construcció o expressió pot delectar, emocionar o produir un xoc.''<ref>[[Władysław Tatarkiewicz]], ''Història de sis Idees'' (1976)</ref>

La definició i l'avaluació de l'art ha arribat a ser especialment problemàtica amb les innovacions introduïdes a partir del {{segle|xx}}. [[Richard Wollheim]] distingeix tres enfocaments:<ref>Wollheim (1980), op. cit. ''Essay'' VI, pàg. 231-39.</ref>
* el [[realisme|realista]], en el qual la qualitat [[estètica]] pot ser un valor absolut independent de qualsevol punt de vista humà; 
* l'[[objectivitat|objectiu]], que considera que tot i que la qualitat estètica és un valor absolut, també depèn de l'experiència humana;
* el [[Relativisme|relativista]], segons el qual la qualitat estètica no és un valor absolut, sinó que depèn i varia amb l'experiència humana d'acord amb la diversitat dels éssers humans.
Un [[objecte]] pot estar caracteritzat per les intencions del seu creador o per l'absència d'elles, independentment del seu propòsit. Una [[tassa]], que aparentment pot ser usada com un recipient, pot ser considerada una obra d'art si exclusivament és un adorn, mentre que un quadre també pot ser considerat art si es fabrica en sèrie.

== Origen i concepte ==
[[Fitxer:Venus de Milo Louvre Ma399.jpg|miniatura|''[[Venus de Milo]]'', un exemple de la bellesa clàssica]]
La paraula art ve del [[llatí]] ''ars'' que significava ofici, coneixement tècnic o habilitat en la realització d'una tasca tant manual com intel·lectual. ''Ars'' era la traducció llatina del terme [[grec]] ''tecné'' que ha evolucionat tot restringint el seu significat en el sentit de [[tècnica]].<ref>[[#Arg68|Argerami 1968]]: pàg. 23-30</ref>

[[Aristòtil]], per exemple, va definir l'art com aquella «permanent actitud de produir coses d'un mode racional», i [[Quintilià]] va establir que era allò «que està basat en un mètode i un ordre» (''via et ordine'').<ref>[[#Tat02|Tatarkiewicz 2002]]: pàg. 39</ref> [[Plató]], al ''Protàgores'', va parlar de l'art, i el considerava com la capacitat de fer coses mitjançant la [[intel·ligència]], a través d'un aprenentatge. Per a Plató, l'art té un sentit general, i és la capacitat creadora de l'ésser humà.<ref>[[#Bea90|Beardsley-Hospers 1990]]: pàg. 20</ref>

El concepte d'art és [[occident]]al i ha evolucionat adoptant diferents significats segons l'època i la concepció filosòfica. A [[Occident]] s'ha dictaminat què era i què no era susceptible de ser anomenat art. Allò que en un moment ha estat considerat com a [[bàrbar]], en el sentit d'aliè i no civilitzat, després ha entrat a les vitrines dels [[museu]]s, sobretot a partir del {{segle|XIX}}. Amb freqüència, Occident ha modificat la utilitat dels productes que ha considerat artístics. Els museus descontextualitzen aquestes «obres d'art», no només pel que fa a les obres que s'havien considerat exòtiques, com una màscara de l'[[Àfrica subsahariana]], sinó en obres properes com els murals d'esglésies [[romànic|romàniques]] que hi ha als museus moderns. Objectes que anteriorment tenien una funció ritual, mística o religiosa passen a ser objectes analitzats, estudiats o admirats. Sovint, és la mateixa descontextualització la que permet veure l'objecte com a artístic.

A la [[França]] del {{segle|XVIII}}, l'aparició del «[[Saló de París|saló]]» comporta un fenomen que esdevindrà imparable: l'[[obra d'art]] queda desvinculada dels mecenes tradicionals, l'aristocràcia i l'església; cada cop més serà l'artista qui decideixi el contingut i la forma de les seves creacions. En aquella època es van escriure tres llibres que es consideren els fundacionals de les tres disciplines que disposen per objecte d'estudi l'art:
* [[Johann Joachim Winckelmann]], ''Història de l'art a l'antiguitat'' (1764), pel que fa a la [[història de l'art]].
* [[Denis Diderot]], ''Salons'' (1759-1781), pel que fa a la [[crítica de l'art]].
* [[Alexander Baumgarten]], ''Estètica'' (1750-1758), pel que fa a l'[[estètica]].
[[Fitxer:Fontaine Duchamp.jpg|miniatura|''[[Font (Duchamp)|Font]]'', de [[Marcel Duchamp]]. El {{segle|XX}} suposa abandonar el concepte de bellesa clàssica, per aconseguir un efecte més gran a partir del diàleg entre artista i espectador.]]

[[Władysław Tatarkiewicz|Tatarkiewicz]], prenent com a motiu d'estudi els objectes dels artistes occidentals, sustenta que l'art experimenta una transfiguració radical que s'inicia al {{segle|XIX}} i ens porta a l'estat actual. En primera instància es va produir un tipus d'art més conformista que pretenia elaborar, més que objectes innovadors, objectes [[bellesa|bells]] i el seu objectiu no era molestar l'espectador sinó obtenir la seva aprovació. Després d'aquest procés el que es buscà fou la innovació i la provocació davant la bellesa o el consens. Tatarkiewicz creu que fins a arribar a l'estat actual de l'art, s'han succeït diferents etapes o moments: 
* El de l'artista rebel. [[Edgar Allan Poe|Poe]] i [[Vincent van Gogh|Van Gogh]] són artistes que actuaren contra el gust establert i de manera individual.
* El de l'artista militant. Els artistes s'organitzaren en grups, com els [[simbolisme|simbolistes]] o els [[impressionisme|impressionistes]], però tampoc no assoliren una acceptació pública.
* Els [[avantguarda|avantguardistes]]. Durant el {{segle|XX}} s'assolí la victòria de les [[avantguarda|avantguardes]]; l'artista és aquell que va més enllà del gust establert, perquè albira el que ha de venir. El [[surrealisme]] i el [[futurisme]] assoleixen el clímax d'aquesta situació.

Després de la [[Segona Guerra Mundial]], el pes artístic de l'art occidental es desplaçà als [[Estats Units]]. Les avantguardes es multiplicaren i l'artista assolí un alt grau de llibertat. La crítica era un factor essencial en la valoració d'una obra d'art, però imperà el domini dels mitjans de comunicació. L'art més que mai era un objecte mercantil. [[José Ortega y Gasset]], a ''La deshumanització de l'art'' (1925), analitzà l'art d'[[avantguarda]] des del concepte de «societat de massa», on el caràcter minoritari de l'art avantguardista produí una [[Elit|elitització]] del públic consumidor d'art. La pèrdua de l'element realista imitatiu, segons Ortega, suposà una eliminació de l'element humà que era present en l'art naturalista i aquesta pèrdua va fer desaparèixer els referents de l'art clàssic, el que suposà una ruptura entre l'art i el públic. Aquesta separació entre art i humanitat comportà un intent de rebaixar el concepte d'art com una activitat secundària dins l'experiència humana.<ref>[[#Giv01|Givone 2001]]: pàg. 222-230</ref>

== Art i estètica ==
{{article principal|Història de l'estètica}}
[[Fitxer:Vitruvian.jpg|miniatura|''[[Home de Vitruvi]]'', de [[Leonardo da Vinci]], un estudi de les proporcions del cos humà.]]
L'[[estètica]] és una branca de la [[filosofia]] que s'encarrega d'estudiar la manera com el raonament de l'[[ésser humà]] interpreta els estímuls sensorials que rep del món circumdant. Es podria dir que, així com la [[lògica]] estudia el coneixement racional, l'estètica és la ciència que estudia el coneixement sensible, el que adquirim a través dels sentits.<ref>[[#Bea90|Beardsley-Hospers 1990]]: pàg. 97</ref>

El terme estètica prové del [[grec]] αἴσθησις (''aísthêsis'', 'sensació'). Va ser introduït pel filòsof [[Alemanya|alemany]] [[Alexander Gottlieb Baumgarten]] a la seva obra ''Reflexions filosòfiques sobre la poesia'' (1735), i més tard a ''Aesthetica'' (1750).<ref>[[#Giv01|Givone 2001]]: pàg. 14</ref> Segons [[Arnold Hauser]], les «''obres d'art són provocacions amb les quals polemitzem més que no ens les expliquem. Les interpretem d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals. Nosaltres, de tot art amb el qual tenim una relació autèntica en fem un art modern''».

Actualment, l'art ha establert un conjunt de [[relació|relacions]] que permeten englobar dins una sola interacció l'obra d'art, l'[[artista]] o [[creador]] i el [[Espectador|públic]] receptor o destinatari. [[Georg Wilhelm Friedrich Hegel|Hegel]], en la seva obra ''[[Georg Wilhelm Friedrich Hegel#Estètica|Estètica]]'', intentà definir la transcendència d'aquesta relació tot dient que «''la [[bellesa]] artística és més elevada que la bellesa de la [[natura]], ja que canvia les [[Forma geomètrica|formes]] il·lusòries d'aquest món imperfet, on la [[veritat]] s'amaga darrere les falses [[realitat|aparences]] per assolir una veritat més elevada creada per l'[[ànima|esperit]]''».<ref>{{ref-llibre|cognom=Hegel|nom=Georg Wilhelm Friedrich|enllaçautor=Georg Wilhelm Friedrich Hegel|títol=Lecciones sobre la estética |editor=(trad) Alfredo Brotóns Múñoz|editorial=Akal|lloc=Madrid|any=1989|isbn= 84-7600-366-8|llengua=castellà}}</ref>

L'art és, també, un [[joc]] amb les aparences sensibles, els [[colors]], les formes, els [[volum]]s, els sons, etc.; un joc gratuït que es crea del [[res|no res]], o de poc més que el no-res. Una aparença que no pretén altra cosa que enganyar-nos. És un joc [[plaer|plaent]] que satisfà les nostres necessitats eternes de [[simetria]], de [[ritme]] o de [[sorpresa]]. Aquella sorpresa que [[Charles Baudelaire]] considerava l'origen de la [[poesia]]. Així, segons [[Kant]], el plaer estètic deriva menys de la intensitat i la diversitat de sensacions que de la manera, en aparença espontània, per la qual elles manifesten una profunda unitat, sensible en el seu reflex, però no conceptualitzant.

Pel professor Sir [[Ernst Gombrich]], «''L'art, en realitat no existeix. Tan sols hi ha artistes''». Més endavant, en la introducció de la seva ''Història de l'art'' ens diu que «''no hi ha res de dolent en què ens delectem en el [[pintura|quadre]] d'un [[Paisatge (gènere pictòric)|paisatge]] perquè ens recorda la nostra [[casa]] o en un [[retrat]] perquè ens recorda un amic, ja que com a homes que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que per bé o per mal influeixen sobre els nostres gustos. Sempre que aquests records ens ajudin a gaudir del que veiem, no cal que patim''».<ref name=Gomb15> [[#Gomb02|Gombrich 2002]]: pàg. 15</ref>

Seguint el mateix Gombrich, veurem com als artistes també els passa quelcom semblant: en el retrat del seu fill Nicolau, el [[pintor]] [[Flandes|flamenc]] [[Peter Paul Rubens|Rubens]] el representà bell, ja que segurament se sentia orgullós de l'aspecte del [[nen]] i volia transmetre la seva passió de [[pare]] ensems que d'artista; en el retrat de la seva mare, [[Albrecht Dürer]] la dibuixà amb la mateixa devoció i amor que Rubens sentia pel seu fill, però aquí es pot veure un estudi fidel de la [[cara]] plena d'inquietuds d'una dona [[vellesa|vella]]; no hi ha una bellesa natural, però Dürer, amb la seva enorme sinceritat, va crear una gran obra d'art.<ref name=Gomb17> [[#Gomb02|Gombrich 2002]]: pàg. 17</ref>

{{Panoràmica|Along the River During the Qingming Festival (Qing Court Version).jpg|6000px|Les obres d'art poden explicar històries o simplement expressar una veritat [[estètica]] o sentiment. Panorama de ''Along the River During Qingming Festival'' (Al llarg del riu durant el Festival Qingming), una reproducció del {{segle|XVIII}} a partir de l'original del {{segle|XII}}.}}

== Estils artístics ==
Cada [[període històric]] ha tingut unes característiques concretes i definibles —comunes a altres regions i cultures, o bé úniques i diferenciades—, que han anat evolucionant amb els temps. El concepte d'estil va sorgir dins la [[literatura]], però aviat es va estendre a la resta de les arts, especialment a la [[música]] i la [[dansa]]. Actualment, s'utilitza aquest terme en el seu sentit [[Metonímia|metonímic]], és a dir, com aquella qualitat que identifica la forma de treballar, d'expressar-se o de concebre una obra d'art per l'artista o, en un sentit més genèric, d'un conjunt d'artistes o obres que tenen diversos punts comuns, agrupats des del punt de vista geogràfic o cronològic. Així, l'estil pot ser tant un conjunt de caràcters formals —bé individuals o bé col·lectius—, com la conjunció de determinats factors que generaria la forma de treballar del grup com, per exemple, a l'[[art romànic]], al [[art gòtic|gòtic]] o al [[art barroc|barroc]]. Segons [[Henri Focillon|Focillon]], un estil és «un conjunt coherent de formes unides per una conveniència recíproca, submises a una lògica interna que les organitza». Una «[[Moviment artístic|escola]]» és el terme amb el qual es designa a un grup d'autors amb unes característiques comunes ben definides. Així, l'«[[estilística]]» és la ciència que estudia els diversos signes distintius, de l'obra d'un artista o una escola. Aquest tipus d'estudi ha servit a la [[Història de l'art]] com a punt de partida per a l'anàlisi de l'esdevenir històric basat en l'estil artístic, com es pot apreciar en alguna escola [[Historiografia|historiogràfica]] com el [[formalisme (art)|formalisme]].<ref>[[#Sou98|Souriau 1998]]: pàg. 540-541</ref>

En cada estil, escola o període artístic, se solen distingir diverses fases (amb les naturals variacions que es poden presentar en cada cas):<ref>[[#Azc83|Azcárate 1983]]: pàg. 14-16</ref>
* «Fase preclàssica», on es comencen a configurar els signes distintius de cada estil concret; s'acostumen a denominar amb els prefixos «proto» o «pre», com el [[prerafaelitisme]].
* «Fase clàssica», on es concreten els principals signes característics de l'estil, que serviran de punts de referència i suposaran la materialització de les seves principals realitzacions.
* «Fase manierista», on es tornen a interpretar les formes clàssiques, elaborades des d'un punt de vista més subjectiu per l'autor.
* «Fase barroca», que és una reacció contra les formes clàssiques, deformades a gust i capritx de l'artista.
* «Fase arcaïtzant», on es torna a les formes clàssiques, però ja amb l'evident falta de naturalitat; s'acostuma a denominar amb el prefix «post», com el [[postimpressionisme]].
* «Fase recurrent», on la falta de referents provoca una tendència a l'[[eclecticisme]]; s'acostumen a denominar amb el prefix «neo», com el [[neoclassicisme]].

{| style="margin:1em auto; padding:2px; border: 1px solid #BBB; text-align:center; font-size:90%"
|-
! colspan=6 style="background:#EEE" |Estils artístics 
|- 
| [[Fitxer:Apollo of Tenea Glyptothek Munich 168.jpg|50px|Kouros de Tenea]]
| [[Fitxer:Discobulus.jpg|100px|Discòbol]]
| [[Fitxer:Apollo Saurocton Louvre.jpg|80px|Apol·lo Sauròcton]]
| [[Fitxer:Laocoon and His Sons.jpg|150px|Laocoont i els seus fills]]
| [[Fitxer:Grupo de San Ildefonso (Museo del Prado) 02.jpg|100px|Grup de Sant Ildefons]]
| [[Fitxer:Canova ErcoleLica 1.jpg|100px|Hèrcules i Licas]]
|- style="background:#EEE"
|{{mida|85%| Fase preclàssica:<br/>[[Kouros de Tenea]]}}
|{{mida|85%| Fase clàssica:<br/>''[[Discòbol]]'',<br/>de [[Miró (escultor)|Miró]]}}
|{{mida|85%| Fase manierista:<br/>''[[Apol·lo Sauròcton]]'',<br/>de [[Praxíteles]].}}
|{{mida|85%| Fase barroca:<br/>''[[Laocoont i els seus fills]]'',<br/>[[Agesandre]], [[Polidor de Rodes|Polidor]] i [[Atenodor de Rodes]]
}}
|{{mida|85%| Fase arcaïtzant:<br/>''[[Grup de Sant Ildefons]]'',<br/>[[escultura romana]]<br/>inspirada en models grecs}}
|{{mida|85%| Fase recurrent:<br/>''[[Hèrcules i Licas]]'',<br/>d'[[Antonio Canova]],<br/>[[Neoclassicisme|neoclassicista]] i inspirada en<br/>models grecoromans.}}
|}

== Gèneres artístics ==
{{article principal|Jerarquia de gèneres|Gènere literari|Gènere musical|Gènere teatral|Gènere cinematogràfic}}
Un gènere artístic és una especialització temàtica en la qual s'acostumen a dividir les diverses arts. Els gèneres pictòrics més coneguts a partir del {{segle|XVII}} són sostinguts per les acadèmies europees i especialment per l'[[Acadèmia francesa]], que va exercir un paper central dins l'art acadèmic. L'any [[1667]] [[André Félibien]], historiògraf, arquitecte i teòric del classicisme francès, al pròleg de les ''Conferències de l'Acadèmia'', codificà la pintura clàssica seguint temes pictòrics: «la història, el retrat, el paisatge, les marines, les flors i els fruits».<ref>[[#Sar84|Historia Universal del Arte-V.8 1984]]: pàg. 1076</ref> En eliminar qualsevol jerarquia en la representació artística, actualment es considera dins la [[pintura de gènere]] qualsevol obra que representi escenes de la vida quotidiana i temes anecdòtics; alhora, encara es parla de gèneres artístics per designar els diversos temes que han estat recurrents al llarg de la [[història de l'art]]: [[paisatge (gènere pictòric)|paisatge]], [[retrat]], [[nuesa|nu]] i [[natura morta]], fent així una síntesi entre els diversos conceptes anteriors.<ref>[[#Sou98|Souriau 1998]]: pàg. 612</ref>

Dins l'[[escultura]], el primer gènere és la representació humana, el retrat de diversos tipus (com ara el [[bust]]), l'[[estàtua eqüestre]], l'efígie, el nu, el religiós (amb la representació d'imatges divines o de sants), el mitològic, el funerari i el monumental. Tanmateix, l'escultura no s'ha classificat normalment per gènere, com si no existís una especialització sobre un tema concret sinó que més aviat, com succeeix en l'arquitectura, es parla de tipologies que depenen de la configuració global i de la tècnica. Així, en l'arquitectura, hi ha tipus com ara l'[[església (arquitectura)|església]], el [[palau (arquitectura)|palau]], el [[castell]], l'[[habitatge]] o la [[fàbrica]].<ref>[[#Manual|Manual del arte español 2003]]: pàg. 684-685</ref>

Els gèneres literaris són els diferents grups o categories en què, atenent el seu contingut, podem classificar les obres literàries. La [[retòrica]] clàssica els ha classificat en tres grans grups: la [[lírica]], l'[[èpica]] i el [[drama]]. Alguns especialistes acostumen a afegir la [[didàctica]], l'[[oratòria]], l'[[assaig (literatura)|assaig]], la [[biografia]] i la [[crònica]].<ref>{{ref-web|url=http://www.tinet.org/~jta/generes.html#tinyena|títol=Gèneres literaris|cognom=Tiñena|nom=Jordi|consulta=12 gener 2011|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20090426221836/http://www.tinet.org/~jta/generes.html#tinyena|arxiudata=26 d'abril 2009}}</ref>

Pel que fa als gèneres musicals, els grups es fan seguint criteris com ara el [[ritme]], la [[instrumentació]], les característiques [[harmonia musical|harmòniques]], les [[melodia|melòdiques]] o l'[[estructura musical]]. La [[música clàssica]], acadèmica o [[música culta]] és un dels tres grans gèneres en què es pot dividir la música en general, juntament amb la [[música popular]] i la [[música tradicional]].<ref>{{ref-web|url=http://www.swingalia.com/musica/generosmusicales.php|títol=El género musical: géneros musicales de la A a la Z|cognom=Taurrelles|nom=Martín|consulta=12 gener 2011|llengua=castellà|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20110714213024/http://www.swingalia.com/musica/generosmusicales.php|arxiudata=14 de juliol 2011}}</ref>

Finalment, els gèneres cinematogràfics es van classificar primer en dos grans grups: la [[comèdia]] i el [[drama]]. Més tard, es van anar diversificant: [[cinema d'acció]], [[thriller]], [[cinema bèl·lic]], de [[ciència-ficció]], [[cinema d'aventures]], [[western]], [[arts marcials]], [[fanfilm]], [[cinema de terror|terror]], [[cinema de catàstrofes|de catàstrofes]], [[cinema èpic|èpic]], [[cinema musical|musical]], [[cinema policíac|policíac]], [[cinema negre|negre]], [[Cinema Gore|gore]], [[Erotisme|eròtic]], [[cinema d'animació|d'animació]], [[documental]], [[cinema experimental|experimental]], [[classe B (cinema)|classe B]], i molts altres.

{| style="margin:1em auto; padding:2px; border: 1px solid #BBB; text-align:center; font-size:90%"
|-
! colspan=6 style="background:#EEE" |Gèneres artístics pictòrics 
|- 
| [[Fitxer:Mona Lisa, by Leonardo da Vinci, from C2RMF retouched.jpg|80px|La Gioconda]]
| [[Fitxer:Ruïnes - Lluís Rigalt.jpg|182px|Ruïnes (Rigalt)]]
| [[Fitxer:VelazquezVenues.jpg|174px|Venus del mirall]]
| [[Fitxer:Paul Cézanne 187.jpg|152px|Natura morta amb cebes]]
|- style="background:#EEE"
|{{mida|85%| [[Retrat]]<br/> ''[[La Gioconda]]'' (1503)<br/> de [[Leonardo da Vinci]]}}
|{{mida|85%| [[Paisatge (gènere pictòric)|Paisatge]]<br/> ''[[Ruïnes (Rigalt)|Ruïnes]]'' (1865)<br/> de [[Lluís Rigalt]]}}
|{{mida|85%| [[Nuesa|Nu]]<br/> ''[[Venus del mirall]]'' (1647-1651)<br/> de [[Diego Velázquez]]}}
|{{mida|85%| [[Natura morta]]<br/> ''[[Natura morta amb cebes]]'' (1895-1900)<br/> de [[Paul Cézanne]]}}
|}

== Disciplines artístiques i les seves tècniques ==
La classificació de les diferents formes de representació de l'art es coneix com a «disciplines artístiques». El procés artístic comença amb l'elaboració mental de l'obra per l'artista, però aquesta s'ha de plasmar de forma tangible per a algun dels [[sentit (percepció)|sentits]], procés que es realitza a través de la tècnica. La matèria té una noció constitutiva, creadora, essent part essencial de la creació artística. També pot aportar diferents concepcions estètiques, com l'ús del [[ferro]] i el [[vidre]] dins l'arquitectura contemporània. Al seu torn, la tècnica és la forma que l'artista dona a l'obra d'art, com modela la matèria per aconseguir expressar allò que vol crear. Els materials i la tècnica van evolucionant amb el temps, i poden ser definitoris d'un determinat llenguatge o estil artístic.<ref>[[#Azc83ècniques|Azcárate 1983]]: pàg. 9-12</ref>

=== Arts escèniques ===
{{article principal|Arts escèniques}}
[[Fitxer:Joescena.jpg|miniatura|esquerra|Escenari clàssic]]
Les [[arts escèniques]] són, en principi, aquelles que es poden representar en un escenari. Tot i que les [[belles arts]] incloses en aquesta classificació són la [[música]], la [[dansa]], el circ i el [[teatre]], hi ha moltes altres activitats artístiques —el [[mim]], l'[[acrobàcia]], l'[[òpera]] o el [[cabaret]]—, que en deriven d'elles, que s'incorporen en aquest grup i on la [[interpretació]] és una part fonamental del producte artístic.

Els productes de les arts escèniques en general són [[espectacle dramàtic|espectacle]]s que poden incloure, juxtaposats o mesclats, alguns d'aquests gèneres. L'obra d'art pròpia de les arts escèniques és l'espectacle dramàtic, que consisteix a una presentació davant d'un [[auditori]] d'una [[ficció]], executada per uns [[intèrpret]]s, que aporten el seu propi [[cos humà|cos]] (i a través d'ell la [[veu]], el [[gest]] i el [[moviment]]), i en el cas general també un conjunt heterogeni d'elements [[escena|escènics]].
[[Fitxer:Szczecin filharmonia (2).jpg|miniatura|Filharmònica de [[Szczecin]], Polònia]]

De tots aquests elements, els únics obligatoris són almenys un [[intèrpret]] [[humà]] que hi participa en carn i os, sense màquines intermediàries, i un destinatari —[[espectador|públic]]— humà que físicament és present en el moment de la transmissió comunicativa. L'espectacle es desenvolupa en un [[espai]] donat durant un [[temps]] determinat. Existeix només mentre s'està representant. Aquestes dues particularitats són característiques de les arts escèniques.

L'[[escenari]] actual no té per què ser una plataforma de fusta davant de cadires fixes i alineades; pot estar rodejat d'aquestes o pot ser un espai obert, dins d'un recinte o bé al carrer, pel qual el [[espectador|públic]] es mou lliurement. Els espectadors poden tenir un paper més o menys actiu, segons el tipus i estil d'espectacle, podent arribar a formar part d'ell.

==== Música ====
{{article principal|Música}}
La [[música]] és l'art d'organitzar sensiblement i lògicament una combinació coherent de sons i silencis utilitzant els principis fonamentals de la [[melodia]], l'[[Harmonia musical|harmonia]] i el [[ritme]]. Altres disciplines musicals són el [[coral (forma musical)|cant coral]] —interpretació musical per un conjunt de veus—, i l'[[òpera]], que combina música, cant i acció teatral amb un guió interpretat segons els principis de les arts escèniques. També cal considerar:
[[Fitxer:FHM-Choir-Orchestra-mk2006-04.jpg|miniatura|Cor i orquestra]]
* L'[[Harmonia musical|harmonia]], o ciència de l'estructura, progressió i modulació dels acords (conjunts de sons) i la forma de combinar-los per a aconseguir sensacions de relaxació (harmonia consonant) o de tensió (harmonia dissonant).
* L'[[homofonia]], una composició musical on dues o més parts musicals es mouen simultàniament pel que fa a l'harmonia.
* La [[polifonia]], una composició musical en què se superposen parts melòdicament independents en què cadascuna expressa la seva idea musical, conservant la seva independència, formant així amb els altres un tot harmònic.
* El [[contrapunt]], o l'art de sobreposar en la polifonia dues o més melodies independents que s'escolten simultàniament; és d'una major complexitat que l'harmonia, i dona més èmfasi al desenvolupament horitzontal de la composició.
* Els [[ornament (música)|ornaments musicals]], que són notes afegides a una melodia sense alterar-la fonamentalment; imprimeixen varietat, gràcia o vivacitat a la melodia.

==== Dansa ====
{{article principal|Dansa}}
[[Fitxer:Grace in winter, contemporary ballet.jpg|miniatura|Un pas de [[dansa clàssica]] ]]
La [[dansa]] és l'art consistent a expressar-se mitjançant el [[moviment]] del [[cos humà|cos]]. En algunes disciplines el moviment pot seguir una [[música]] o un altre tipus de [[so]], o fins i tot de canvis de [[llum]] o altres estímuls, en altres la música, [[paraules]] i sons només compleixen una funció ambiental, i també n'hi ha en què no són presents.

Sovint es troba barrejada o formant part d'altres arts escèniques, com típicament el circ i l'òpera i molt clarament a la [[dansa-teatre]], i [[arts audiovisuals|audiovisuals]], com especialment a la [[videodansa]] i també a molts [[videoclip]]s musicals, anuncis publicitaris, cinema, etc. A més, sol inspirar altres arts, notablement les [[arts plàstiques|plàstiques]]. La direcció de moviments i desplaçaments en obres teatrals i d'altres arts escèniques, així com la de moltes [[accions artístiques]], encara que no incloguin cap mena de dansa, sol ser executada per una persona formada en dansa, [[ballarina]] o [[coreògrafa]].

La dansa, a banda ser un art amb finalitat purament [[estètica]] i comunicativa, pot usar-se amb altres fins: com a forma d'expressió, com a interacció [[social]], [[espiritualitat|espiritual]]s, de [[consciència (psicologia)|consciència]] [[cos humà|corporal]], d'[[autoconeixement]] i [[creixement personal]] o en altres tipus. És un [[llenguatge]] més antic que la llengua i una de les arts més antigues, que es desenvolupa espontàniament a totes les [[cultures]].

==== Teatre ====
{{article principal|Teatre}}
[[Fitxer:Sziget 2009 - La Fura dels Baus.jpg|miniatura|Teatre contemporani]]
El [[teatre]] és la presentació [[escena|escènica]] d'una [[dramatúrgia]], amb [[text teatral|text]] o sense, per almenys un [[personatge]] [[intèrpret|interpretat]] en directe per un [[actor]] que va desenvolupant accions amb una finalitat dramàtica davant d'un o més [[espectador]]s, que hi són pressents i es comuniquen al mateix espai, sense màquines intermediàries.

L'[[escenografia]] (il·luminació, so, tècniques [[arts audiovisuals|audiovisuals]], etc.) i els [[utillatge teatral|objectes escenogràfics]] ([[moble|mobiliari]], [[decorat]]s, [[vestuari]], [[perruqueria]], [[maquillatge]], etc.) permeten contextualitzar i crear un conjunt comunicatiu a l'[[espectador]]. Per englobar i harmonitzar tots els elements i personatges, la [[director teatral|direcció]] coordina la [[posada en escena]].<ref>[[#boreu|Boreu-Gallén, pàg. 33-37]]</ref> Pot incorporar o fusionar-se amb altres arts escèniques, com el [[circ]] o la [[dansa]], o d'altre tipus, com l'[[art corporal]] o el [[videoart]].<ref>[[#boreu|Boreu-Gallén, pàg. 259-260]]</ref>

Certs formats de representació teatral o quasi teatral s'han identificat amb un tipus d'art plàstica. És el cas del ''[[happening]]'', una actuació [[espectacle dramàtic|espectacular]] espontània i única, o en general de l'[[acció artística]] o teatralització de l'experiència, de vegades relacionada amb la [[política]] o l'[[ecologisme]].

=== Arts literàries ===
[[Fitxer:Cançon de Santa Fe.jpg|miniatura|Versos d'un poema medieval]]
{{article principal|Literatura|poesia}}
La [[literatura]] és l'art d'escriure. Es podria dir que, de tot el que s'escriu, es considera com a literatura només els texts escrits d'una certa qualitat. A la literatura en [[prosa]], l'escriptor estructura les paraules en texts, fent-les servir d'una manera adequada de cara a la seva correcta comprensió, amb finalitats informatives o recreatives, sense necessitat de guardar un ritme.

Amb tot, la [[poesia]] és l'únic gènere literari considerat una de les set [[belles arts]], i consisteix en una composició literària amb una estructura regida per un conjunt d'instruments que defineixen la seva naturalesa. La poesia està basada en la [[mètrica (poesia)|mètrica]] i el [[ritme]], disposada a través d'una estructura de [[vers]]os i [[estrofa|estrofes]] que poden tenir diverses formes de [[rima]], encara que també poden ser de vers lliure.

=== Arts plàstiques ===
{{article principal|Arts plàstiques}}

==== Arquitectura ====
{{article principal|Arquitectura}}
L'arquitectura projecta i construeix edificis. Denominada l'art de l'espai, l'arquitectura és un procés tècnic i de disseny que permet la construcció d'estructures que organitzen l'espai per ser usada per l'ésser humà. A partir de la seva funció utilitària en la construcció d'habitatges, instal·lacions o edificis públics, ha evolucionat amb la incorporació de valors estètics i plàstics i aportant equilibri i harmonia dins de competències pròpies com l'[[urbanisme]] o el [[paisatgisme]]. El [[disseny]] arquitectònic és impulsat principalment per la manipulació [[creativitat|creativa]], entre d'altres, de la [[massa]], l'[[espai]], el [[volum]], la [[Textura (petrologia) |textura]], la [[llum]] i els materials.

==== Escultura ====
{{article principal|Escultura}}
[[Fitxer:Lost Wax-Moldmaking of an apple.jpg|miniatura|Maqueta explicativa dels canals de drenatge d'un motllo a [[cera perduda]] ]]
L'[[escultura]] és l'art de modelar figures en volum. És un art espacial, on l'autor s'expressa mitjançant volums i formes tridimensionals. La creació d'aquests objectes es pot fer a partir d'un bloc de material al qual se li treu allò que no es vol (esculpit), a partir de material modelable al qual se li dona la forma que hom vol (modelat, buidat…), o alterant la superfície del material per donar-li altra forma (repujat, estampat, embotit, etc.).

L'[[esculpit]] és una tècnica pròpia del treball amb materials com la [[pedra]], la [[fusta]], l'[[ivori]] o, més actualment, el [[gel]]. Les peces, especialment les de fusta, també s'anomenen [[talla de fusta|talles]].

Per a la construcció amb materials modelables en fred com l'[[argila]], [[cera]], [[estuc]] o [[plastilina]], es fa servir la tècnica del [[modelatge]], en la qual s'afegeixen o es lleven porcions de la massa i se li dona forma amb les mans o amb instruments, com amb paletes. Per al modelatge de [[metalls]], cal fondre'ls en un motlle, la construcció del qual dona nom a la tècnica. Així, el [[buidatge]] consisteix a construir una matriu a partir d'un material resistent (guix, refractari, resina de vidre, etc.) dins del qual, un cop fos, s'aboca el material final de l'escultura. Aquesta tècnica es pot fer servir també en materials en estat semilíquid a baixa temperatura com l'[[estuc]] o la [[cera]], i permet obtenir peces en sèrie. Una altra forma d'obtenir una matriu és amb la tècnica de la [[cera perduda]] on, en cera o [[parafina]], es modela una peça igual a l'escultura que es vol obtenir, i s'envolta de material resistent a la temperatura, creant un [[motlle]] o matriu tancada. Finalment, s'aboca el metall o vidre fos dins la matriu que ocupa l'espai de la cera.

El cisellat consisteix a obtenir [[baix relleu|baixos relleu]]s sobre peces metàl·liques. De manera similar, el [[repujat]] i l'[[embotit (escultura)|embotit]] permeten donar forma a planxes de metall colpejant-les contra un motlle.

==== Pintura ====
{{article principal|Pintura}}
[[Fitxer:Pittura-Painting4.JPG|miniatura|Paleta de pintor, pinzells i tubs de pintura (oli)]]
La pintura és la representació bidimensional d'una imatge basant-se en uns [[pigments]] ([[colorant]] més [[aglutinant (pintura)|aglutinant]]) sobre un suport (mur, fusta, tela, vidre, metall, paper, etc.). Les tècniques de pintura es divideixen basant-se en com es dilueixen i fixen els [[pigments]] en el suport a pintar. Així, cal destacar:
* [[Aquarel·la]] i [[guaix]]. Es fa servir com a dissolvent l'aigua i com aglutinant la [[goma aràbiga]]. L'aquarel·la és una tècnica coneguda a l'[[antic Egipte]], on els colors són semitransparents i diluïts i el color blanc el proporciona el fons, habitualment paper. Amb els mateixos components, però amb colors més espessos, entre els que també hi ha el blanc, figura el [[guaix]] conegut com «el color amb cos».
* [[Pintura al tremp]] i [[pintura a l'oli|a l'oli]]. Per aconseguir una textura més sòlida de la pintura, clarament sobreposada al suport, es fan servir aglutinants que un cop secs, aporten viscositat i més cos. És el cas de la [[pintura al tremp]], on l'aglutinant és una [[emulsió]], generalment [[ou (aliment)|ou]] o [[caseïna]], que s'acostuma a aplicar sobre taula. La [[pintura a l'oli]], una de les més esteses, fixa el pigment amb diferents tipus d'[[oli]]s i el [[dissolució|dissolvent]] és la [[trementina]]. Aquesta pintura es preparava ''in situ'' fins al {{segle|XIX}} en què va començar a envasar-se en tubs d'[[estany (element)|estany]]. El fet que la trementina desprengui olors tòxiques, va fer desenvolupar-se la [[pintura acrílica]], de resultats similars a l'oli, però on els pigments utilitzats són materials sintètics que es dilueixen en aigua.
* La [[cera]] o encàustica (del grec ''enkaustikos'' ('gravar a foc') utilitza cera fosa com a aglutinant dels pigments, produint una pintura densa i cremosa, resistent a la llum i l'aigua. Quan els pigments en pols es barregen amb la suficient goma o resina perquè quedin aglutinats, es forma una pasta seca i compacta anomenada [[pintura al pastel|pastel]], que deriva de «pasta»; té un aspecte suau i vellutat, ideal per a retrats, si bé és poc persistent i requereix algun fixador atomitzat (''spray'') especial.
* La [[pintura al fresc]] està limitada a l'aplicació sobre mur i es basa en un canvi químic entre els pigments barrejats amb aigua pura, aplicats sobre una argamassa recent de [[calç]] i [[sorra]], mentre la calç encara està en forma d'[[hidròxid de calci]]. A causa del [[diòxid de carboni]] de l'atmosfera, la calç es transforma en [[carbonat de calci]], de manera que el pigment cristal·litza en la paret.
* Les tècniques mixtes combinen l'ús dels pigments amb altres elements —paper, tela, fotografies, etc. (''[[collage]]'')—, o objectes no artístics en una composició tridimensional ([[assemblatge]]). Una altra tècnica, que deriva de l'''[[action painting]]'' és el ''[[dripping]]''; consisteix a regalimar pintura sobre la tela.<ref>[[#fuga|Fuga (2004), pàg. 92-132]]</ref>

=== Arts visuals ===
==== Dibuix ====
[[Fitxer:Hackl-deaux-femmes.jpg|miniatura|Dibuix amb ploma i tinta]]
{{article principal|Dibuix}}
El [[dibuix]] és la representació gràfica realitzada per mitjà de línies, traços i ombres, elaborats amb llapis, ploma o altres objectes similars. El dibuix és la base de gairebé qualsevol obra artística, ja que la majoria de les obres visuals comencen amb un [[esbós]] dibuixat. En la historieta o [[còmic]], una nova forma d'art que deriva del dibuix, la representació gràfica narra una història a través d'una successió de vinyetes, dibuixades en color o blanc i negre, i amb texts emmarcats en uns requadres anomenats «entrepans».

En el dibuix, un dels materials més antics és el [[carbonet]], fet amb branquillons de [[romaní]], d'[[avellaner]] o de [[salze]] carbonitzat. Junt amb el [[llapis]] —un instrument fet en [[Grafit (mineral)|grafit]] embotit en un tub de fusta o metall i fàcil de manipular—, són ideals per a fer [[esbós|esbossos]] i estudis preparatoris, ja que permeten l'esborrat. Al {{segle|XV}}, des d'Itàlia, el llapis es va difondre a altres països. La [[sanguina]] és un tipus especial de llapis fet d'[[argila]] ferruginosa que produeix un dibuix de color vermellós; va estar molt de moda a la [[renaixement italià|Itàlia del Renaixement]].

La [[punta metal·lica|punta metàl·lica]] és un instrument fet amb materials tous com [[plom]], [[estany (element)|estany]] o [[plata]], amb el que es marca sobre el paper o pergamí; ja era utilitzat en l'època romana. Si aquest material marca en fosc sobre clar, el [[guix]] (sulfat de calci bihidratat), de color blanc, es fa servir habitualment sobre suports més foscs, tot i que més recentment es fabriquen barretes en color. A partir del [[Renaixement]] s'usava com a material de dibuix o com a [[pigment]] per a la [[pintura al tremp]].

El [[pinzell]], un instrument fet amb pèls de diferents animals —[[porc]], [[marta gibelina]] o [[esquirol]]—, utilitzat per pintar, també permet dibuixar amb [[tinta]] i [[tinta xinesa]], i remarcar volums i zones lluminoses. També la [[ploma de canya]] o la [[ploma|d'ocells]], a més d'utilitzar-se en [[escriptura]], es fa servir per a dibuixar.<ref>[[#fuga|Fuga (2004), pàg. 12-30]]</ref>

==== Gravat ====
{{article principal|Gravat}}
[[Fitxer:Graveur.jpg|miniatura|Calcografia]]
El gravat és una tècnica d'estampació d'imatges artístiques en paper («estampes»). Es realitza amb [[planxa (material)|planxes]] de diferents materials que donen nom a la tècnica mateixa: de fusta ([[xilografia]]), coure o bronze ([[calcografia]]), pedra ([[litografia]]), linòleum ([[linogravat]]), seda o niló ([[serigrafia]]).

* A la [[xilografia]] es treballa la [[fusta]] (generalment cirerer o boix) amb un [[ganivet]], [[gúbia]], [[enformador]] o [[burí]]. Es buida de fusta els blancs i es deixa en relleu els negres, s'entinta amb un [[Corró de pintar|corró]] i s'estampa, a mà o amb el [[tòrcul]]. Amb els mateixos mètodes i instruments, l'ús de [[linòleum]] com a planxa s'anomena [[linogravat]].

* A la [[calcografia]], s'anomena el tipus de gravat obtingut d'acord amb les diferents tècniques emprades per a rebaixar la superfície que serveix per crear el dibuix matriu. Entre els sistemes d'incisió directa hi ha el [[burí]] —un instrument amb punta romboide—, la [[punta seca]] —similar al burí però amb punta de [[diamant]]— i la ''[[mezzotinta]]'' o [[manera negra]] —en la qual s'aplica un rascador de diverses puntes que genera [[clarobscur]]s. Entre els sistemes d'incisió indirecta hi ha l'[[aiguafort]], on el metall es grava amb [[àcid nítric]] diluït en aigua, i l'[[aiguatinta]], similar a l'aiguafort però on la protecció de la superfície es fa amb resines que produeixen efectes semblants a l'aquarel·la.

* En la [[litografia]] també es pot gravar la pedra calcària amb àcid, però cal protegir la superfície amb un llapis de matèria grassa per delimitar el dibuix. La [[serigrafia]] no és exactament una estampació de planxa vs. imatge, sinó que fa servir el procediment d'estampació mitjançant l'[[estergit]], i s'obtenen impressions quan es filtren els colors a través d'una trama de [[seda]] o [[niló]].<ref>[[#fatas|Fatás-Borrás (1990), pàg. 122-123]]</ref>

==== Fotografia i cinema ====
{{article principal|fotografia|cinema}}
[[Fitxer:Rita Hayworth as Gilda performing "Put The Blame On Mame" in the trailer for the film Gilda.jpg|miniatura|[[Fotograma (cinema)|Fotograma]] de la pel·lícula ''[[Gilda]]'' (1946).]]
La [[fotografia]] permet capturar imatges directament de la realitat i fixar-les en un suport des del qual es pot reproduir i alterar. Es basa en el principi de la [[cambra fosca]], amb la qual s'aconsegueix projectar damunt d'una superfície una imatge captada a través d'un petit forat, de manera que la mida de la imatge es redueix i augmenta la seva nitidesa. La fotografia moderna va començar quan [[Louis-Jacques-Mandé Daguerre]] construí el [[daguerreotip]] ([[1839]]), i posteriorment es van anar perfeccionant els procediments tècnics en la captació i reproducció. En acabar el {{segle|xx}} es van substituir els suports de captació de la imatge basats en mitjans químics per [[fotografia digital|sistemes digitals]].

El [[cinema]] és la tècnica basada en la reproducció d'imatges en moviment i va sorgir amb l'invent del [[cinematògraf]] per part dels [[germans Lumière]] el [[1895]]. [[Ricciotto Canudo]] ([[1911]]) fou qui batejà la cinematografia com el «setè art», entesa com una narració d'històries a partir d'un guió i amb processos tècnics com el muntatge. Es tracta d'una representació, equiparable a la teatral, que és enregistrada per una càmera des de diferents angles; aquesta esdevindrà el punt de vista de l'espectador quan es visionin les imatges enregistrades, aportant un dinamisme addicional al de la mateixa actuació. En el cinema s'apliquen totes les tècniques teatrals com l'[[escenografia]], la [[interpretació]], el [[vestuari]], el [[maquillatge]], i la [[director de cinema|direcció]]. A més a més, respecte al que interpreten els actors, durant el [[rodatge]] en si i en la [[postproducció]] ([[muntatge]], tractament d'imatges, [[banda sonora]], [[doblatge]], [[efectes especials]], etc.) s'adapta, modifica i complementa de cara al resultat final que veurà l'espectador.

== Restauració ==
{{article principal|Conservació i Restauració}}
{{galeria
|align=right
|títol=
|amplada=150
|alçada=135
|línies=3
|peu=
|Fitxer:Michelangelo_Buonarroti_011.jpg |''[[Judici Final de la capella Sixtina]]'' ([[Miquel Àngel]]) abans de la restauració
|Fitxer:Michelangelo - Fresco of the Last Judgement.jpg|''El Judici Final'' durant la restauració
|Fitxer:Rome Sistine Chapel 01.jpg|''El Judici Final'' després de la restauració
}}

La [[restauració (art)|restauració]] d'[[obra d'art|obres d'art]] és una activitat que té per objecte la reparació o actuació preventiva de qualsevol obra que, per la seva antiguitat o estat de conservació, sigui susceptible de ser intervinguda si cal preservar la seva integritat física, així com els seus valors artístics; això es fa respectant al màxim l'essència original de l'obra.<ref name=Bra13>[[#Bra02|Brandi 2002]]: pàg. 13-17</ref> Com afirma Brandi, ''la restauració ha de dirigir-se al restabliment de la unitat potencial de l'obra d'art, sempre que això sigui possible sense cometre una falsificació artística o una falsificació històrica, i sense esborrar cap empremta del transcurs de l'obra d'art a través del temps.''<ref>Cesare Brandi. ''Teoría de la restauración'' (1988)</ref><ref name=Bra14>[[#Bra02|Brandi 2002]]: pàg. 14</ref>

En l'[[arquitectura]], la restauració acostuma a ser de tipus funcional, per preservar l'estructura i unitat de l'edifici, o reparar defectes que puguin sorgir en els materials constructius. Fins al {{segle|XVIII}}, les restauracions arquitectòniques només preservaven les obres de culte religiós, donat el seu caràcter [[litúrgia|litúrgic]] i [[símbol|simbòlic]], i es reconstruïen uns altres tipus d'edificis sense respectar l'estil original. Tanmateix, des de l'apogeu de l'[[arqueologia]] a final del {{segle|XVIII}}, especialment amb les excavacions de [[Pompeia]] i [[Herculà]], es va tendir a preservar qualsevol estructura del passat, sempre que tingués un valor artístic i cultural.<ref name=Gar812/>

En el terreny de la [[pintura]] s'ha evolucionat, des d'intentar recuperar la imatge afegint, si cal, les parts perdudes de l'obra, a respectar la integritat tant física com [[estètica]] de l'obra tot realitzant les intervencions necessàries per a la seva conservació sense que es produeixi una transformació radical de l'obra. La restauració pictòrica va adquirir un impuls a partir del {{segle|XVII}}, a causa del mal estat de conservació de pintures al [[fresc]].<ref name=Gar812/>

També dins l'[[escultura]] hi ha hagut una evolució paral·lela, des de la reconstrucció d'obres antigues —per exemple, membres mutilats com en la reconstrucció del ''[[Laocoont i els seus fills]]'' el [[1523]]-[[1533]] per [[Giovanni Angelo Montorsoli]]—, fins a l'actuació sobre l'obra preservant la seva estructura original.<ref name=Gar812>[[#Gar91|Garzanti 1991]]: pàg. 812</ref>

== Sociologia de l'art ==
{{article principal|Sociologia de l'art}}
[[Fitxer:Eugène Delacroix - La liberté guidant le peuple.jpg|miniatura|''[[La llibertat guiant el poble]]'' (1830), d'[[Eugène Delacroix]] ]]
La sociologia de l'art és una disciplina de les [[ciències socials]] que estudia l'art des d'un plantejament [[metodologia|metodològic]] basat en la [[sociologia]]. El seu objectiu és estudiar l'art com a producte de la [[societat]] humana, analitzant els diversos components socials que concorren en la gènesi i difusió de l'obra artística. La sociologia de l'art és una ciència multidisciplinària, i en les seves anàlisis es basa en diverses disciplines com la [[política]], l'[[economia]], l'[[antropologia]], la [[lingüística]] i la [[filosofia]]. Entre els diversos objectes d'estudi de la sociologia de l'art es troben diversos factors, des d'aspectes més genèrics com la situació social de l'artista o l'estructura sociocultural del públic, fins més específics com el [[mecenatge]], el mercantilisme i la comercialització de l'art, les [[Galeria d'art|galeries d'art]], la [[crítica d'art]], el [[col·leccionisme]], la [[museografia]], les institucions i les fundacions artístiques.<ref>[[#Boz99|Bozal vol.II 1999]]: p 332</ref>

També es pot remarcar que al {{segle|XX}} s'ha produït l'aparició de nous factors, com el gran desenvolupament dels mitjans de comunicació, la [[cultura de masses]], la categorització de la [[moda]], la incorporació de noves [[tecnologies]] o l'obertura de conceptes en la creació material de l'obra d'art com l'[[art conceptual]] o l'[[art d'acció]]. La sociologia de l'art va sorgir a causa de l'interès de diversos historiadors en l'anàlisi de l'entorn social de l'art. Aquest procés s'inicià a mitjan {{segle|XIX}}, especialment després de la irrupció del [[positivisme]] com a mètode d'anàlisi científica de la cultura, i la creació per part d'[[Auguste Comte]] de la sociologia com a ciència autònoma.

La sociologia de l'art es va desenvolupar durant el {{segle|XX}}, amb la seva pròpia metodologia i uns objectes d'estudi determinats. El punt de partida d'aquesta disciplina s'acostuma a situar immediatament després de la [[Segona Guerra Mundial]], amb l'aparició d'obres fonamentals com ''Art i revolució industrial'', de [[Francis Klingender]] (1947) o ''Història social de la literatura i l'art'', d'[[Arnold Hauser]] (1951). Als seus inicis, la sociologia de l'art va estar estretament vinculada al [[marxisme]], encara que després es va desmarcar d'aquesta tendència per adquirir una autonomia pròpia com a ciència.<ref>[[#Boz00|Bozal vol. I 2000]]: pàg. 147</ref>

== Psicologia de l'art ==
{{article principal|Psicologia de l'art}}
[[Fitxer:VanGogh-self-portrait-with bandaged ear.jpg|miniatura|''[[Autoretrat amb l'orella tallada]]'' (1889), de [[Vincent van Gogh]]. La [[psicoanàlisi]] permet comprendre certs aspectes de la personalitat de l'artista.]]
La [[psicologia de l'art]] és la ciència que estudia els fenòmens de la creació i l'apreciació artística des d'una perspectiva [[Psicologia|psicològica]]. L'art, com a manifestació de l'activitat humana, és susceptible de ser analitzat de forma psicològica, estudiant els diversos processos mentals i culturals que es troben en la gènesi artística, tant en la seva creació com en la recepció per part del públic. Així mateix, en l'àmbit de la [[fisiologia]], la psicologia de l'art estudia els processos bàsics de l'activitat humana —com la [[percepció]], l'[[emoció]] i la [[memòria humana|memòria]]—, així com les funcions superiors del [[pensament]] i el [[llenguatge]]. Entre els seus objectes d'estudi es troben tant la percepció del color —recepció [[retina]]l i processament [[Escorça cerebral|cortical]]— i l'anàlisi de la forma, com els estudis sobre creativitat, capacitats cognitives —[[símbols]], [[icona|icones]]— i l'art com a [[teràpia]]. Per al desenvolupament d'aquesta disciplina han estat essencials, entre d'altres, les contribucions de [[Sigmund Freud]] i [[Gustav Fechner]].<ref>[[#Mar99|Marty 1999]]: pàg. 13-14</ref>

Un dels principals corrents de la psicologia de l'art ha estat l'[[Psicologia de la Gestalt#L'escola de la Gestalt|Escola de la Gestalt]], que afirma que estem condicionats per la nostra cultura en el sentit antropològic; la cultura condiciona la nostra percepció. Per a [[Karl Popper]], en l'apreciació [[estètica]] hi ha un punt d'inseguretat que no té base científica i no es pot generalitzar; portem una idea preconcebuda (hipòtesi prèvia), que fa que trobem en l'objecte allò que cerquem. Segons la Gestalt, la [[ment]], a través d'unes certes lleis, configura els elements que arriben a ella mitjançant els canals sensorials, la percepció, la memòria, el pensament, la intel·ligència i la resolució de problemes. Els seus principals exponents van ser [[Rudolf Arnheim]], [[Max Wertheimer]], [[Wolfgang F. Köhler]], [[Kurt Koffka]] i [[Kurt Lewin]].<ref>{{ref-web|url = http://psicologia.laguia2000.com/general/la-psicologia-de-la-gestalt|títol=La Psicología de la Gestalt|consulta =12 gener 2011|llengua=castellà}}</ref>

== Antropologia de l'art ==
{{article principal|Antropologia de l'art}}
L'[[antropologia de l'art]], també anomenada cultural, és la branca de l'[[antropologia]] que estudia els conceptes bàsics de les estructures socials i les seves funcions culturals —de diversos grups en diferents etapes històriques—, i la relació entre la [[biologia]] i la [[cultura]] pròpia en diferents espais geogràfics; és la sociologia de les societats tradicionals. [[Kant]] va desenvolupar una ''Antropologia teòrica'' —facultats de l'home— una ''Antropologia pragmàtica'' —habilitats de l'home— i una ''Antropologia moral'' —comportament de l'home. [[Max Scheler]] va realitzar diversos estudis, entre ells ''Die Stellung des Menschen in Kosmos'', on va assignar a l'[[antropologia filosòfica]] un lloc intermedi entre el saber metafísic i el positiu; així, l'estudi de l'estructura fonamental humana és la base de les seves funcions i de les seves obres, com ara el llenguatge, l'art i la religió.<ref>[[#Salvat|Enciclopedia Salvat V.II 1997]]: pàg.231-232</ref>

L'antropologia de l'art estudia l'home com un ens creador i portador dintre d'una cultura determinada, i per tant les tècniques i la seva capacitat per produir deliberadament objectes, ja sigui en arquitectura, pintura, escultura, teixits, música o cançons, «de la mateixa manera que la natura produeix objectes i éssers com ara pedres, arbres o papallones, o fenòmens com ara l'arc de sant Martí, terratrèmols i tempestes».<ref>[[#Pan82|Panotsky 1982]]: pàg.253</ref>

== Crítica d'art ==
{{article principal|Crítica d'art}}
[[Fitxer:Louis-Michel van Loo 001.jpg|miniatura|[[Denis Diderot]], considerat el primer crític d'art]]
La crítica d'art és un gènere, entre literari i acadèmic, que fa una valoració sobre obres d'art, artistes o exposicions, en principi de forma personal i subjectiva; es basa, però, en la [[història de l'art]] i en les seves múltiples disciplines, valorant l'art segons el seu context o evolució. És a la vegada valorativa, informativa i comparativa, redactada de forma concisa i amena, sense pretendre ser un estudi acadèmic però aportant dades empíriques i contrastables. [[Denis Diderot]] és considerat el primer crític d'art modern, pels seus comentaris sobre les obres d'art exposades als salons [[París|parisencs]], realitzats al Saló Carré del [[Museu del Louvre|Louvre]] a partir de [[1725]].<ref>[[#Boz00|Bozal vol. I 2000]]: pàg. 22-23</ref>

En la gènesi de la crítica d'art cal valorar, d'una banda, l'accés del públic a les exposicions artístiques que, unit a la proliferació dels mitjans de comunicació des del {{segle|XVIII}}, va produir una via directa entre el crític i el públic al qual es dirigeix. La crítica d'art ha estat vinculada al [[periodisme]], exercint una feina de portaveu del gust artístic que, d'una banda, els ha conferit un gran poder, en ser capaços d'enfonsar o enlairar l'obra d'un artista però, de l'altra, els ha fet objecte de ferotges atacs i controvèrsies. Una altra faceta a remarcar és el caràcter d'actualitat de la crítica d'art, ja que se centra en el context històric i geogràfic en què el crític desenvolupa la seva feina que, a més a més, està immers en un fenomen cada vegada més dinàmic com és el dels corrents de moda. Així, la falta d'historicitat per emetre un judici sobre bases consolidades, sovint condueix la crítica d'art a estar sustentada en la intuïció del crític, amb el factor de risc que això comporta.

La crítica d'art sempre revela un component de pensament social en què es veu immersa, existint així diversos corrents dins la crítica d'art: [[romanticisme|romàntica]], [[Positivisme|positivista]], [[Fenomenologia|fenomenològica]], [[Semiologia|semiològica]].<ref>[[#Boz00|Bozal vol. I 2000]]: pàg. 155-170</ref> Com deia [[Charles Baudelaire]] al ''Saló de 1846'': ''Per ser justa, és a dir, per tenir la seva raó de ser, la crítica ha de ser parcial, apassionada, política; això és, ha d'adoptar un punt de vista exclusiu, però un punt de vista exclusiu que obri al màxim els horitzons.''<ref>[[#Boz00|Bozal vol. I 2000]]: pàg. 165</ref>

Entre els crítics d'art hi ha hagut des de famosos escriptors fins als mateixos historiadors d'art, que moltes vegades han passat de l'anàlisi metodològica a la crítica personal i subjectiva, conscients que era una arma de gran poder. Es poden destacar: [[Charles Baudelaire]], [[John Ruskin]], [[Oscar Wilde]], [[Émile Zola]], [[Joris-Karl Huysmans]], [[Guillaume Apollinaire]] i [[Wilhelm Worringer]]. Dins el món catalanoparlant, destaquen [[Eugeni d'Ors]], [[Alexandre Cirici]], [[Juan Eduardo Cirlot]], [[Rafael Santos]], [[Josep Corredor Matheos|Josep Corredor]], [[Daniel Giralt-Miracle]] i [[Pilar Parcerisas]].<ref>[[#Vil03|Villa 2003]]: pàg. 62-66</ref>

== Historiografia de l'art ==
[[Fitxer:Johann Joachim Winckelmann (Anton von Maron 1768).jpg|miniatura|[[Johann Joachim Winckelmann]], considerat el pare de la [[història de l'art]] ]]

La [[historiografia]] de l'art és la [[ciència]] que analitza l'estudi de la [[història de l'art]], des d'un punt de vista [[metodologia|metodològic]], és a dir, de la forma que l'historiador afronta l'estudi de l'art. Des de l'antiguitat els artistes, o d'altres persones al seu entorn, han plasmat per escrit diverses reflexions sobre la seva activitat. [[Vitruvi]] va escriure el tractat d'[[arquitectura]] més antic que es conserva, ''[[De Architectura Libri X|De Architectura]]''. La seva descripció de les formes arquitectòniques de l'antiguitat grecoromana va influir poderosament durant el [[renaixement]], essent a la vegada una important font documental per les informacions que aporta sobre la pintura i l'escultura tant grega com romana.<ref>[[#Tat00|Tatarkiewicz vol. I 2000]]: pàg. 280-288</ref> [[Giorgio Vasari]], a '' [[Le vite de' più eccellenti pittori, scultori e architettori|Le Vite]]'', va ser un dels predecessors de la historiografia de l'art, fent una crònica dels principals artistes del seu temps, posant especial èmfasi en la progressió i el desenvolupament de l'art. Tanmateix, aquests escrits, en general cròniques, inventaris i biografies, mancaven de perspectiva històrica i el rigor científic necessaris per ser considerats historiografia de l'art.<ref>[[#Boz00|Bozal vol. I 2000]]: pàg. 137</ref>

[[Johann Joachim Winckelmann]] és considerat el pare de la història de l'art, creador d'una metodologia científica per a la classificació de les arts i una teoria [[estètica]] d'influència [[neoplatonisme|neoplatònica]]: la bellesa és el resultat d'una materialització de la idea. A la seva obra ''Reflexió sobre la imitació de les obres d'art gregues'' (1755) va afirmar que els grecs van arribar a un estat de perfecció total en la imitació de la natura, per la qual cosa només podem imitar els grecs. Tanmateix, va relacionar l'art amb les etapes de la vida humana (infància, maduresa, vellesa), establint una evolució de l'art en tres estils: arcaic, clàssic i hel·lenístic.<ref>[[#Boz00|Bozal vol. I 2000]]: pàg. 150-154</ref>

Durant el {{segle|XIX}}, l'obra d'autors com [[Karl Friedrich von Rumohr]] va suposar un primer intent seriós de formular una història de l'art basant-se en criteris científics, basant-se en l'anàlisi crítica de les fonts historiogràfiques. D'altra banda, [[Giovanni Morelli]] va introduir el concepte del ''connoisseur'', l'expert en art, que l'analitza en base tant als seus coneixements com a la seva intuïció.<ref>[[#Boz00|Bozal vol. I 2000]]: pàg. 141-143</ref>

La primera escola historiogràfica de gran rellevància va ser el [[formalisme (art)|formalisme]], que defensava l'estudi de l'art a partir de l'estil, aplicant una metodologia [[Evolució|evolucionista]] que atorgava a l'art una autonomia allunyada de qualsevol consideració filosòfica, rebutjant l'estètica romàntica i l'idealisme [[Georg Wilhelm Friedrich Hegel|hegelià]], i acostant-se al [[Immanuel Kant|neokantisme]]. El seu principal teòric va ser [[Heinrich Wölfflin]], considerat el creador de la moderna [[història de l'art]]. Va aplicar a l'art criteris científics, com l'estudi psicològic o el [[mètode comparatiu]]. Wölfflin no atorgava importància a les biografies dels artistes, defensant, en canvi, la idea de nacionalitat, d'escoles artístiques i estils nacionals. Les teories de Wölfflin van ser continuades per autors com [[Alois Riegl]].<ref>[[#Boz99|Bozal vol.II 1999]]: pàg. 255-258</ref>

La historiografia de l'art ha continuat dividida en múltiples tendències, des d'autors encara dins del formalisme ([[Roger Eliot Fry]], passant per l'escola sociològica d'[[Arnold Hauser]] o la psicològica de [[Max Wertheimer]], a perspectives individuals i sintetitzadores com les d'[[Adolf Goldschmidt]] o [[Adolfo Venturi]]. Una de les escoles més reconegudes ha estat la de la [[iconologia]], que centra els seus estudis en la simbologia de l'art, el significat de l'obra artística. A través de l'estudi d'imatges, [[emblema|emblemes]], [[al·legoria|al·legories]] i tots els altres elements de significació visual pretenen aclarir el missatge que l'artista va intentar transmetre en la seva obra. Els principals teòrics d'aquest moviment van ser [[Abraham Moritz Warburg|Aby Warburg]], [[Erwin Panofsky]], [[Ernst Gombrich]] i [[Rudolf Wittkower]].<ref>[[#Boz99|Bozal vol.II 1999]]: pàg. 293-295</ref>

== Història de l'art ==
{{article principal|Història de l'art}}
=== Prehistòria ===
[[Fitxer:064 Pintures de la cova dels Moros, exposició al Museu de Gavà.JPG|miniatura|Dansa fàl·lica de figures femenines a les [[Coves del Cogul]] ]]
L'[[art prehistòric]] és el que desenvolupà l'[[ésser humà]] des del [[paleolític superior]] fins al [[neolític]], períodes on van sorgir les primeres manifestacions que es poden considerar com a artístiques. Al paleolític, l'home es dedicava a la [[caça]] i vivia en [[cova|coves]], elaborant l'anomenada [[pintura rupestre]]. Durant el neolític, es torna sedentari i es dedica a l'[[agricultura]], amb societats cada vegada més complexes en les que té més importància la [[religió]], com es pot observar en els monuments [[Megalitisme|megalítics]], i inicia la producció de peces d'[[artesania]].<ref>[[#Azc83|Azcárate 1983]]: pàg. 24-28</ref> Representades com a escultures, apareixen unes exuberants figures femenines de pedra en una exaltació artística de la [[fertilitat]]; són les «[[venus prehistòrica|venus prehistòriques]]», com la ''[[Venus de Willendorf]]'' i la ''[[Venus de Lespugue]]''. A partir del {{segle|V|-|s}}, en el darrer període de l'[[edat del ferro]], els [[celtes]] van desenvolupar la [[cultura de La Tène]], propagant-la per tot [[Europa]]; va representar una evolució de l'art de la [[cultura de Hallstatt]].<ref name=Boz50> [[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.50</ref>

L'[[art ibèric]] és l'art que es va desenvolupar a la [[península Ibèrica]] de manera coetània a la cultura de La Tène, principalment a [[Andalusia]] i a la zona de [[Llevant espanyol|llevant]] i, en menor mesura, a la [[Meseta Central]] i al sud de [[França]]. L'arquitectura es basava en els murs [[dovella|adovellats]], realitzant arcs i voltes falses per aproximació de filades. Les ciutats s'acostumaven a construir en [[acròpoli]], com a [[Azaila]], [[Ullastret]] i [[Olèrdola]]. L'escultura es va desenvolupar notablement, destacant les «dames», com la [[Dama d'Elx]] i la [[Dama de Guardamar]].<ref name=Boz55> [[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.55</ref>

=== Antiguitat ===
{{article principal|Art antic}}
[[Fitxer:Attica 06-13 Athens 35 Parthenon.jpg|miniatura|Les columnes d'[[ordre dòric]] del [[Partenó]] ]]
[[Fitxer:Oplontis-Pintures-5643.jpg|miniatura|[[Fresc]] a [[Oplontis]], prop de [[Pompeia]] ]]
[[Fitxer:Evora06.jpg|miniatura|[[Missal]] amb [[cant gregorià|cants gregorians]] ]]
[[Fitxer:Meister aus Tahull 001.jpg|miniatura|''[[Absis central de Sant Climent de Taüll]]'',([[MNAC]])]]
L'[[art egipci]] era intensament religiós i simbòlic. Destaquen en [[arquitectura]] les [[mastaba|mastabes]], les [[Piràmide (arquitectura)|piràmides]] i els [[hipogeu]]s, com els de la [[Necròpolis de Guiza]] i la [[Vall dels Reis]]. L'[[escultura]] i la [[pintura]] mostren la figura humana de forma realista, encara que hi ha un excés de hieratisme i esquematisme a causa de la rigidesa dels seus cànons simbòlics de la seva religió.<ref>[[#Azc83|Azcárate 1983]]: pàg. 30-35</ref>

L'[[art mesopotàmic]] es desenvolupà a la zona compresa entre els rius [[Tigris]] i [[Eufrates]], on es van anar succeint diverses cultures, com la dels [[Sumèria|sumeris]], els [[accadi]]s, els [[Assíria|assiris]] i els [[Pèrsia|perses]]. Dins l'[[arquitectura]] destaquen els [[ziggurat]]s, uns grans [[temple]]s de forma graonada i piramidal. Pel que fa a l'escultura, es desenvolupà en talla exempta o relleu, en escenes religioses, de caça i militars, amb la presència de figures humanes i animals reals o mitològics.<ref>[[#Azc83|Azcárate 1983]]: pàg. 36-45</ref>

A l'[[antiga Grècia]] es van desenvolupar les [[art grec|principals manifestacions artístiques]] que van marcar l'evolució de l'art a [[Occident]]. Després d'uns inicis d'esplendor de les cultures [[minoica]] i [[civilització micènica|micènica]], l'art grec es va desenvolupar en tres grans períodes: l'[[Art grec#Període arcaic|arcaic]], el [[Art grec#Període clàssic|clàssic]] i l'[[Art grec#Període hel·lenístic|hel·lenístic]]. En l'arquitectura, són ben representatius els temples, que presenten tres ordres constructius diferenciats: el [[Ordre dòric|dòric]], el [[Ordre jònic|jònic]] i el [[Ordre corinti|corinti]]. Destaca especialment el conjunt de l'[[Acròpolis d'Atenes]]. En escultura predominà la representació del [[cos humà]], amb una evolució des de formes inicials més rígides i esquemàtiques, passant pel naturalisme del període clàssic —amb l'obra de [[Miró (escultor)|Miró]], [[Fídies]] i [[Policlet]]—, fins al recarregament i la sinuositat del període hel·lenístic. [[Aristòtil]] descriu ja tècniques intel·lectuals com l'[[oratòria]], i distingeix entre les arts que feien possible una «educació liberal» —com ara la gramàtica, la lògica, la retòrica o la geometria—, i les que implicaven el treball amb les mans i, per tant, eren «servils i per sota de la dignitat d'un cavaller».<ref name=Gomb296> [[#Gomb02|Gombrich 2002]]: pàg.296</ref>

L'[[art romà]], amb l'[[art etrusc]] de precedent, va rebre la influència de l'art grec. Gràcies a l'expansió de l'[[Imperi Romà]], l'art clàssic grecoromà va arribar a quasi tots els racons d'[[Europa]], [[nord d'Àfrica]] i el [[Pròxim Orient]], fixant les bases de l'art occidental. En l'arquitectura civil van destacar grans enginyers i constructors que construïren [[carretera|carreteres]], [[pont]]s, [[aqüeducte]]s i altres obres [[Urbanisme|urbanístiques]], així com temples, [[palau (arquitectura)|palaus]], [[teatre]]s, [[amfiteatre]]s, [[circ]]s, [[Termes romanes|termes]] i [[Arc de triomf|arcs de triomf]]. L'escultura, inspirada en la grega, se centra igualment en la figura humana —encara que amb més realisme— sense que els importés mostrar defectes que eren ignorats per la idealitzada escultura grega. La pintura és coneguda sobretot per les restes trobades a [[Pompeia]] i destaca especialment la tècnica del [[mosaic]].<ref>[[#Azc83|Azcárate 1983]]: pàg. 64-88</ref>

L'[[art paleocristià]] és el resultat de l'aparició del [[cristianisme]] i es va generar al llarg de l'Imperi. Va adquirir estatus oficial després de la conversió al cristianisme de l'[[emperador]] [[Constantí I el Gran]]. L'art paleocristià va reinterpretar tant les formes clàssiques com les jueves, per servir com a vehicle d'expressió de la nova religió oficial, tot i que es va produir una atomització d'estils per zones geogràfiques. Com a tipologia de l'[[arquitectura paleocristiana]], destaca la [[basílica]], mentre que en l'escultura prevalen els [[sarcòfag]]s i també —com a l'època romana— la pintura i el mosaic.<ref>[[#Azc83|Azcárate 1983]]: pàg. 95-100</ref>

L'[[art preromànic]] està constituït per diversos estils desenvolupats a [[Europa]] a partir de la caiguda de l'Imperi Romà; aquest estil perdurà, aproximadament, fins a l'any [[1000]]. La fusió de la cultura clàssica amb la dels nous pobladors d'origen [[Germànics|germànic]] generà les diverses nacionalitats que formaren el continent europeu. S'engloben en aquesta fase diversos estils d'un marcat caràcter regional, des de l'[[art visigòtic]] i dels altres pobles germànics, l'[[art cèltic]] —especialment a les [[Illes Britàniques]]— i l'[[art viking]], passant per l'[[art asturià]], l'[[art carolingi]] i l'[[art otonià]].<ref>[[#Azc83|Azcárate 1983]]: pàg. 100-130</ref>

La [[música]] té la seva pròpia [[Història de la música|història]]. L'obra de [[Boeci]] ([[480]]-[[525]]), «''De institutione música''», va estendre la seva influència durant l'[[edat mitjana#Alta edat mitjana|alta edat mitjana]]. El [[papa]] [[Gregori I Magne|Gregori I]] ([[540]]-[[604]]), juntament altres papes anteriors o posteriors (malgrat que la tradició només l'assenyala a ell), renovà el [[cant]] litúrgic. El document «''Ordini romani''» trobat al [[monestir de Saint Gail]] en un [[manuscrit]] del {{segle|IX}}, descriu el cerimonial romà des del {{segle|VI}} fins al {{Romanes|IX}}, i en ell s'atribueix al conjunt de papes, encapçalats pel citat Gregori I, haver organitzat el cicle de cants per tot l'[[any]]. L'anomenat [[cant gregorià]], fou així, el primer conjunt sistemàtic de música i el preludi de la [[notació musical]] actual.<ref>{{ref-web|url=http://www.sinfoniavirtual.com/revista/006/origen_rumbos_canto_gregoriano.php |títol=Origen y rumbos del canto gregoriano|llengua= castellà|consulta=13 gener 2011}}</ref>

=== Edat mitjana ===
L'[[art romànic]] representà el primer estil de la cultura europea occidental de caràcter internacional, amb una identitat plenament consolidada després de la transformació del [[llatí]] en les [[Llengua vernacla|llengües vernacles]]. De caràcter eminentment [[religiós]], quasi tot l'art romànic està dirigit a l'exaltació i divulgació del [[cristianisme]]. L'arquitectura destaca per l'ús de la [[volta de canó]] i l'[[arc de mig punt]], iniciant-se la construcció de grans [[catedral]]s i monestirs, que continuarà durant el gòtic. L'escultura es va desenvolupar principalment en el bastiment arquitectònic; era de caràcter religiós, amb figures esquematitzades, sense realisme, d'un signe [[Símbol|simbòlic]]. Les mostres més interessants d'imatgeria medieval van ser de dos tipus: el [[Crist Majestat]] i la [[Sedes sapientiae|Mare de Déu amb l'Infant]], que es van crear principalment a les valls dels [[Pirineus]]. La pintura és preferentment mural, també de signe religiós i amb figures esquemàtiques.<ref>[[#SurIV|Sureda 1988 Vol. IV]]: pàg. 113-117</ref>

L'[[art gòtic]] va desenvolupar-se entre els segles {{Romanes|XII}} i {{Romanes|XVI}}, una època d'una gran expansió econòmica i cultural. L'arquitectura va patir una profunda transformació, amb formes més lleugeres, més dinàmiques i amb una millor anàlisi estructural que va permetre fer edificis més estilitzats, amb més obertures i, per tant, una millor il·luminació. Van aparèixer noves tipologies com l'[[arc ogival]], la [[volta de creueria]], i la utilització de [[contrafort]]s i [[arcbotant]]s que permetien sostenir millor l'estructura de l'edifici, fent possible interiors més amplis, decorats amb [[vitrall]]s i [[Rosassa|rosasses]].<ref>[[#SurIV|Sureda 1988 Vol. IV]]: pàg.226-241</ref> El [[retaule]] va ser el suport per a la pintura narrativa i l'escultura va lluir de manera destacada en les portades de les catedrals i, a més a més de relleus, es realitzaren imatges exemptes als [[mainell]]s i dins de [[fornícula|fornícules]].<ref>[[#SurIV|Sureda 1988 Vol. IV]]: pàg.298-302</ref>

=== Edat moderna ===
[[Fitxer:Selbstporträt,_by_Albrecht_Dürer,_from_Prado_in_Google_Earth.jpg|miniatura|''Autoretrat'' [[1498]], (oli, 52 x 41 cm) d'[[Albrecht Dürer]] ([[Museu del Prado]], [[Madrid]]). Dürer va ser el primer artista que es va autoretratar; abans d'ell ningú altre no va considerar que la mateixa figura fos prou interessant per a ser pintada.]]
El [[renaixement]] fou una època de gran esplendor cultural a Europa; la religió va deixar pas a una concepció més científica de l'home i l'univers, i sorgí l'[[humanisme]]. Els nous descobriments geogràfics van fer que la civilització europea s'expandís per tots els continents, i la invenció de la [[impremta]] va suposar una universalització més important de la cultura. Durant el ''[[Trecento]]'', a [[Itàlia]], les al·lusions de [[Dant]] a [[Cimabue]] i a [[Giotto di Bondone|Giotto]], o les de [[Petrarca]] a [[Simone Martini]] constitueixen el preludi del [[renaixement]].<ref>[[#Gomb02|Gombrich 2002]]: pàg.214</ref> L'art s'inspira en el classicisme grecoromà, per la qual cosa es parla d'un «renaixement» artístic després de l'obscurantisme medieval. Inspirat en la natura, sorgeixen nous models de representació, com l'ús de la [[perspectiva]]. L'arquitectura va recuperar els models clàssics, tornats a elaborar amb un concepte més [[naturalisme|naturalista]] i amb bases científiques; destaquen [[Filippo Brunelleschi]], [[Leon Battista Alberti]] i [[Bramante]]. L'escultura va cercar igualment la idealitzada perfecció del [[classicisme]], com s'observa a l'obra de [[Lorenzo Ghiberti]], [[Donatello]] o [[Juan de Juni]].<ref>[[#Boz193|Bozal 1983]]: pàg. 193-198</ref>

El [[manierisme]] representà l'evolució de les formes renaixentistes; es va abandonar la natura com a font d'inspiració per cercar un to més emotiu i expressiu, cobrant importància la interpretació subjectiva que l'artista fa de l'obra d'art. L'arquitectura adquireix un signe més efectista i equilibrat, i cal destacar l'obra d'[[Andrea Palladio]] i [[Michelangelo Buonarroti|Miquel Àngel]]. En escultura, sobresurt Miquel Àngel, amb unes obres d'un gran dinamisme on ressalta l'expressió de la persona representada; també cal citar [[Benvenuto Cellini]] i [[Giambologna]]. La pintura té un segell més capritxós, extravagant, amb gust per la forma sinuosa i estilitzada, destacant, en primer lloc —com en les altres arts— Miquel Àngel, amb artistes com [[Bronzino]], [[Correggio]], [[Ticià]], [[Tintoretto]] i [[El Greco]].<ref>[[#Boz193|Bozal 1983]]: pàg.213-215</ref>

El [[barroc]] fou una època de grans disputes en el terreny polític i religiós. Sorgí una divisió entre els països [[catolicisme|catòlics]] [[contrareforma|contrareformistes]], on s'aferma l'estat [[Absolutisme|absolutista]], i els països [[protestantisme|protestants]], de signe més [[Democràcia|parlamentari]]. L'art es tornà més refinat i ornamentat, amb pervivència d'un cert racionalisme classicista però amb unes formes més dinàmiques i efectistes, amb gust pel que és sorprenent i anecdòtic, per les il·lusions [[òptica|òptiques]] i els efectes teatrals. L'arquitectura, sota unes línies clàssiques, assumí unes formes més dinàmiques, amb una exuberant decoració; destaquen artistes com [[Gian Lorenzo Bernini]] o [[Francesco Borromini]]. L'escultura adquirí el mateix caràcter dinàmic, sinuós, expressiu i ornamental; destaca també Bernini, i en l'escultura religiosa, [[Pedro de Mena]] i [[Francisco Salzillo]].<ref>[[#Gee07|Geese 2007]]: pàg.354-366</ref> La pintura es va desenvolupar en dues tendències contraposades: el [[naturalisme]] i el [[classicisme]]. El naturalisme es basa en una estricta realitat natural, amb el gust pel [[clarobscur]] —l'anomenat [[tenebrisme]]—, amb [[Caravaggio]] i [[Georges de La Tour]] com a capdavanters. El classicisme és, també, realista però amb un concepte de la realitat més intel·lectual i idealitzada; sobresurten [[Annibale Carracci]], [[Nicolas Poussin]] i [[Claude Lorrain]]. A part d'aquests dos corrents, hi va haver infinitat d'escoles, estils i autors de signe molt divers, però destaquen dues escoles regionals: la [[Flandes|flamenca]], amb [[Rubens]], [[Van Dyck]], i l'[[Països Baixos|holandesa]] amb [[Rembrandt]] i [[Johannes Vermeer]]. A [[Espanya]] sobresurt la figura de [[Diego Velázquez|Velázquez]], així com [[José de Ribera]], [[Francisco de Zurbarán]] i [[Bartolomé Esteban Murillo]].<ref>[[#Hell07|Hellwig 2007]]: pàg.377-401</ref>

El [[rococó]] es desenvolupà durant el {{segle|XVIII}}. És un estil amb un gran sentit de la decoració i el gust per l'ornament, portats a un paroxisme de riquesa, sofisticació i elegància. L'arquitectura rococó s'assentà sobretot a [[França]] i [[Alemanya]]. L'escultura presenta un aire gràcil, refinat, com s'aprecia a l'obra de [[Jean-Antoine Houdon]]; la pintura, mostra l'exaltació religiosa o el paisatgisme [[vedutista]] (a [[Itàlia]]), les escenes cortesanes de [[Watteau]] i [[Fragonard]] (a França), passant pel conreu del [[retrat]] de [[Joshua Reynolds]] i [[Thomas Gainsborough]] ([[Anglaterra]]). [[Francisco de Goya]] en els seus començaments va practicar un cert estil rococó que va anar evolucionant fins al romanticisme.<ref>[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.245-249</ref>

El [[neoclassicisme]], després de la [[Revolució Francesa]], representa l'apogeu de la [[burgesia]] i afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó, que s'identificaven amb l'[[aristocràcia]]. L'[[arquitectura neoclàssica]] passa a ser més racional, de signe funcional i un cert aire [[utopia|utòpic]]. L'escultura, amb el corresponent referent de l'art grecoromà, va tenir com a principals figures, [[Antonio Canova]] i [[Bertel Thorvaldsen]]. La pintura, per la seva banda, va mantenir un segell auster i equilibrat; en aquest camp, cal destacar [[Jacques-Louis David]] i [[Jean Auguste Dominique Ingres|Ingres]].<ref>[[#Boz83|Bozal 1983]]: pàg.255</ref>

=== Edat contemporània ===
[[Fitxer:Sagrada Familia 01.jpg|miniatura|[[Temple de la Sagrada Família]] obra [[modernisme català|modernista]] d'[[Antoni Gaudí]] ]]
[[Fitxer:Manet, Edouard - Olympia, 1863.jpg|miniatura|''[[Olympia (Manet)|Olympia]]'', de [[Manet]] (iniciador de l'[[impressionisme]])]]
[[Fitxer:Juan Gris - Portrait of Pablo Picasso - Google Art Project.jpg|miniatura|''Retrat de Picasso'', de [[Juan Gris]] (estil [[cubisme|cubista]])]]
[[Fitxer:HenryMoore RecliningFigure 1951.jpg|miniatura|''Reclining figure'', de [[Henry Moore]] ]]
En el terreny de l'art, entre la fi del {{segle|XVIII}} i principi del {{versaleta|xix}}, s'inicia una evolució dels estils d'un gran dinamisme. Cronològicament, se succeeixen cada vegada amb més rapidesa, en un procés que culminarà al {{segle|XX}} amb una atomització d'estils i corrents que conviuen i es contraposen, s'influeixen i s'enfronten.

=== {{ucfirst:{{Segle|XIX}}}} ===
L'[[Història de l'Arquitectura#Segle XIX|arquitectura vuitcentista]] va evolucionar molt intensament a causa dels avenços tècnics que van acompanyar la [[Revolució Industrial]]; la incorporació de nous materials, com el [[ferro]] i el [[formigó]], van permetre la construcció d'estructures més sòlides i diàfanes. Estilísticament, la primera meitat de segle es va caracteritzar per un cert [[eclecticisme]] de les formes, així com un retons dels estils precedents que es reinterpretaren a partir de concepcions més modernes. És l'anomenat [[historicisme]], que va produir moviments com ara el neoromànic, el neogòtic o el neobarroc, entre d'altres. A la darreria del segle va sorgir el [[modernisme]], que va suposar una gran revolució en el terreny del [[disseny]], amb personalitats com [[Víctor Horta]], [[Otto Wagner]], [[Antoni Gaudí]], [[Lluís Domènech i Montaner]] i [[Josep Puig i Cadafalch]].<ref>[[#Azc83|Ramírez Domínguez 1983]]: pàg.663-702</ref>

El [[romanticisme]] fou un moviment d'una profunda renovació en tots els gèneres artístics. Els romàntics van posar especial atenció en el terreny de l'espiritualitat, de la imaginació, la fantasia i el sentiment. En el camp de la pintura, després d'una fase preromàntica amb artistes com [[William Blake]] i [[Johann Heinrich Füssli]], van destacar [[Eugène Delacroix]], [[Théodore Géricault]], [[John Constable]] i [[Joseph Mallord William Turner]]. Una derivació del romanticisme va ser el moviment alemany del [[natzarenisme]].

El [[realisme]] va sorgir a partir de mitjans de segle. Fou una tendència que va posar èmfasi en la realitat, en la descripció del món circumdant, especialment d'obrers i pagesos situats en el nou context de l'era industrial. El moviment anava acompanyat d'un cert component de denúncia social, lligat a moviments polítics com el [[socialisme utòpic]]. En pintura, destaquen [[Camille Corot]], [[Gustave Courbet]], [[Jean-François Millet]], [[Honoré Daumier]] i [[Marià Fortuny]]. A [[Gran Bretanya]] va sorgir l'escola dels [[Prerafaelitisme|prerafaelites]], que s'inspiraven —com el seu nom indica— en els pintors italians anteriors a [[Rafael Sanzio]], així com en la [[fotografia]], un invent revolucionari.

L'[[impressionisme]] fou un moviment profundament innovador, que va suposar una ruptura amb l'[[art acadèmic]] i una transformació del llenguatge artístic, iniciant el camí cap als moviments d'[[avantguardisme|avantguarda]]. Els artistes s'inspiraven en la natura, de la que pretenien captar una «impressió» visual, la plasmació d'un instant al llenç —per influx de la [[fotografia]]—, amb una tècnica d'una pinzellada solta i tons clars i lluminosos. Es pot esmentar com a principals representants: [[Édouard Manet]] —el precursor—, [[Claude Monet]], [[Camille Pissarro]], [[Pierre-Auguste Renoir]] i [[Edgar Degas]]. En l'escultura foren igual de renovadores les aportacions d'[[Auguste Rodin]] que va crear les bases de l'escultura del {{segle|XX}}. En el [[neoimpressionisme]], estil que deriva de l'impressionisme, artistes com [[Georges Seurat]] i [[Paul Signac]] es preocupaven més dels fenòmens òptics i crearen la tècnica del [[puntillisme]]. En el [[postimpressionisme]], artistes com [[Henri de Toulouse-Lautrec]], [[Paul Gauguin]], [[Paul Cézanne]], [[Vincent Van Gogh]] i [[Joaquim Sorolla]], partiren de les noves troballes tècniques realitzades pels impressionistes, però les van reinterpretar d'una manera molt personal, i obriren diferents vies de desenvolupament que serien molt importants en l'evolució de l'art del {{segle|XX}}.<ref name=Azc83/>

=== {{ucfirst:{{Segle|XX}}}} ===
Al {{segle|XX}}, l'art viu una gran transformació, ja que en una societat materialista, més consumista, l'expressió artística es dirigeix als sentits i no a l'intel·lecte. Igualment, és especialment rellevant el concepte de [[moda]], una combinació entre la rapidesa de les comunicacions i l'aspecte consumista de la civilització actual. Les últimes tendències artístiques perden l'interès en l'objecte artístic; l'art tradicional era un art centrat en l'objecte, i l'actual atén al concepte. Hi ha una revaloració de l'art actiu, de l'acció, de la manifestació espontània, [[art efímer|efímera]], no comercial; dos exemples els trobem en l'[[art conceptual]], [[videoart]], [[fluxus]] i el ''[[happening]]''. En aquest segle es poden distingir dos grans moviments: les [[avantguarda|avantguardes]] i l'[[art postmodern]].

[[Història de l'Arquitectura#Segle XIX|L'arquitectura]] va patir una profunda transformació en tots els àmbits, des de les formes tradicionals fins als moviments d'avantguarda. Aquest canvi va suposar un nou concepte constructiu basat en una concepció més racional de l'espai, que s'estructura d'una forma més depurada i funcional, amb una especial atenció en les noves tecnologies i en la seva ubicació mediambiental. La principal tendència artística fou el [[racionalisme arquitectònic|racionalisme]], representat fonamentalment per l'[[Bauhaus|Escola de la Bauhaus]]. Entre els arquitectes més destacats sobresurten [[Ludwig Mies van der Rohe]], [[Le Corbusier]], [[Josep Lluís Sert]], [[Oscar Niemeyer]], [[Alvar Aalto]], [[Rafael Moneo]] i [[Norman Robert Foster|Norman Foster]].<ref>[[#Azc83|Ramírez Domínguez 1983]]: pàg.873-902</ref>

L'[[avantguarda]] fou un primer gran moviment dins el qual s'inclouen estils com el [[fauvisme]], l'[[expressionisme]], el [[cubisme]], el [[futurisme]], el [[dadaisme]], el [[surrealisme]] i l'[[art abstracte]]. El [[fauvisme]] va suposar una experimentació en el terreny del color que és tractat d'una manera subjectiva i personal. L'[[expressionisme]], impulsat especialment per grups com [[Die Brücke]] i [[Der Blaue Reiter]], nasqué com una reacció a l'impressionisme. Es produeix un predomini de l'expressió de la vida interior per sobre de la impressió de la realitat; tot cercant una temàtica personal es conrea el gust per tot el que és fantàstic. El [[cubisme]] cerca organitzar la visió simultània d'objectes dins una trama [[geometria|geomètrica]] i amb una gamma de colors freds; també cal destacar l'aparició del [[collage]]. Una de les principals figures d'aquest moviment va ser [[Pablo Picasso]]. El [[futurisme]] fou un moviment italià que exaltava els valors del progrés tècnic i industrial, i el [[dadaisme]], aparegué com una reacció als desastres de la [[Primera Guerra Mundial]]; personalitats com [[Hans Arp]] i [[Marcel Duchamp]] es van qüestionar els temes i les tècniques artístiques tradicionals i experimentaren amb materials nous, com els ''[[ready-made]]''. El [[surrealisme]] va imposar la fantasia, el món dels somnis, mostrant l'inconscient de l'artista. Entre els artistes surrealistes sobresurten [[Salvador Dalí]], [[Max Ernst]], [[Joan Miró]] i [[Henry Moore]]. Amb l'[[art abstracte]], iniciat per [[Vassili Kandinski]], es deixa de banda l'aspecte real, la imitació de la natura, per centrar-se en l'expressivitat de l'artista, mitjançant formes i colors que eviten qualsevol component referencial. L'anomenat [[Constructivisme (art)|constructivisme]] fou un estil compromès políticament que va néixer a la Rússia revolucionària; va generar una sèrie d'obres abstractes amb una tendència a la modelació geomètrica.<ref>[[#Azc83|Ramírez Domínguez 1983]]: pàg. 773-837</ref>

{{galeria
|align=right
|títol=
|amplada=150
|alçada=126
|línies=4
|peu=
|Fitxer:Klein Beaubourg 2007.jpg|''Alliberament de 1.001 globus blaus'', «escultura aerostàtica» d'[[Yves Klein]]
|Fitxer:FPbeachTsien.jpg|Bioart fet amb [[bacteris]], expressant vuit colors diferents de [[Proteïna Fluorescent Verda|proteïnes fluorescents]]
}}

=== Darreres tendències ===
A mitjan {{segle|XX}} va aparèixer l'[[informalisme]], estil d'unes tendències basades en l'expressivitat de l'artista que renunciava a qualsevol aspecte racional de l'art. Als [[Estats Units]] es va desenvolupar l'[[expressionisme abstracte]] amb la utilització de la tècnica del ''[[dripping]]'' o el degoteig de pintura realitzat amb diversos objectes; en contra d'aquest moviment va sorgir el [[pop art]], d'inspiració popular i que prenia imatges del món de la [[publicitat]]. El [[minimalisme]] va suposar un procés de desmaterialització, amb obres de caràcter abstracte i d'una marcada simplicitat; com a reacció, va aparèixer l'[[hiperrealisme]], amb una visió exagerada de la realitat que formalment presentava un aspecte quasi fotogràfic. L'[[art conceptual]] ([[happening]], [[fluxus]], [[performance]]) se centra en el procés mental de la creació artística, basant-se en l'afirmació que l'art és deu a la idea i no a l'objecte. Inclou tendències com l'[[art povera]], el [[body art]] —amb el cos humà com a suport—, l'[[art natura]] —utilitza la mateixa natura en les obres— i el [[bioart]] —usa tècniques biològiques. L'[[art postmodern]] és l'oposició a l'anomenat [[art modern]], i assumeix el fracàs com a projecte modern dels moviments d'[[avantguarda]]. És l'art autoreferencial, l'art per l'art que no pretén cap tasca social. Finalment, es pot afegir l'estil del [[neoexpressionisme]] entre els quals es destaca l'artista mallorquí, [[Miquel Barceló Artigues|Miquel Barceló]].<ref name=Azc83>[[#Azc83|Ramírez Domínguez 1983]]: pàg. 709-772</ref>

== L'art arreu del món ==
=== Art precolombí ===
{{article principal|art precolombí}}
[[Fitxer:ChichenItza-Dic2004.jpg|miniatura|Temple de forma piramidal de [[Chichén Itzá]] ]]
Les primeres grans civilitzacions americanes van aparèixer a [[Mèxic]]. Els [[olmeca|olmeques]] varen afaiçonar escultures de pedra d'un gran naturalisme, així com uns colossals caps [[monòlit|monolítics]] de fins a 3,5 metres d'alçada. Els [[Civilització zapoteca|zapoteques]] van construir el magnífic conjunt de la Ciutat dels Temples, al [[Mont Albán]]. Posteriorment, els [[civilització maia|maies]] van desenvolupar un art de caràcter religiós en el qual destaquen els temples de forma piramidal, com els de [[Tikal]] i [[Chichén Itzá]]. Els [[tolteca|tolteques]] van construir el Temple del Déu de l'Estel del Matí a [[Tula]], i han deixat una de les millors mostres d'escultura precolombina: el ''[[Chac Mool]]''. Els [[asteques]] van consagrar l'art a l'expressió del poder, sobresurtin les obres de la seva capital, [[Tenochtitlán]].

Al [[Perú]], la primera cultura de rellevància va ser la de [[Chavín de Huántar]] (900 aC), un complex religiós on destaca un temple edificat sobre tres pisos de galeries. Altres cultures remarcables de la regió van ser la de [[Cultura Paracas|Paracas]], la [[mochica]] i la [[Cultura del Nazca|nazca]], amb les seves enigmàtiques [[Línies de Nazca]]. Més endavant, els [[inques]] van desenvolupar una important cultura, amb una arquitectura i una enginyeria civil molt notable; destaca la ciutat de [[Machu Picchu]].<ref>[[#Hon02|Honour / Fleming 2002]]: pàg.521-530</ref>

=== Àfrica ===
{{article principal|art africà}}
[[Fitxer:Benin brass detallplaca 05.jpg|miniatura|Detall d'una placa dels [[Bronzes de Benín]] ]]
La principal peculiaritat de l'art africà, en general, ha estat sempre el seu caràcter màgic i religiós, amb obres de [[fusta]], [[pedra]] o [[ivori]], tant en [[Careta|màscares]] com en figures exemptes de caràcter més o menys [[Antropomorfisme|antropomòrfic]]. La primera producció artística d'una certa rellevància va ser la de la cultura [[nok]], al nord de l'actual [[Nigèria]]. Al [[Sudan]] es van desenvolupar les cultures [[kerma]] i [[mèroe]], caracteritzades per monumentals construccions en [[argila]], belles armes i [[ceràmica]]. A [[Etiòpia]] va destacar la ciutat d'[[Axum]], essent destacables les seves esteles en forma de [[pilar (arquitectura)|pilars]] monolítics de caràcter funerari, de fins a 30 metres d'alçada.

A [[Zimbàbue]] va florir la cultura dels [[monomotapa]], la capital de la qual, [[Gran Zimbàbue]], va ser una de les ciutats més grans de tota [[Àfrica]]. A [[Ifé]] i a [[Benín]], centres de la cultura [[ioruba]], aparegué una notable escola de figures en [[terracota]] i [[bronze]], d'un gran naturalisme. D'aquesta època daten, també, les [[esglésies tallades a la roca de Lalibela]], a [[Etiòpia]]. A [[Mali]] destaquen les construccions en [[tova]], com la [[Djenné|Gran Mesquita de Djenné]], datada inicialment al {{segle|XIII}}, però que ha estat reconstruïda diverses vegades.<ref>[[#Hon02|Honour / Fleming 2002]]: pàg.531-536</ref>

=== L'Índia ===
{{article principal|art de l'Índia}}
L'[[art de l'Índia]] té un caràcter principalment espiritual i ha estat un vehicle de transmissió de les grans religions del país: [[hinduisme]], [[budisme]] i [[islam]]isme. La primera gran civilització fou la de la ciutat de [[Mohenjo-Daro|Mohenjo-Dāro]], amb un avançat pla [[urbanisme|urbanístic]], amb edificis públics construïts en fang cuit i [[maó]]. Entre els segles {{Romanes|III}} i {{Romanes|II}} aC s'imposà l'[[Imperi Maurya]], amb un tipus d'art de signe budista, que tenia com a monument més característic la [[estupa|stūpa]], un [[túmul]] funerari de caràcter commemoratiu, en general recobert de [[relleu (escultura)|relleus]] amb escenes de la vida de [[Siddharta Gautama|Buda]]. Altres mostres d'[[art budista]] es troba a [[Gandhara]], amb una clara influència [[hel·lenisme|hel·lenística]] i [[Imperi Sassànida|sassànida]].

Entre els segles {{Romanes|IV}} i {{Romanes|VIII}} l'[[Imperi Gupta]] deixà mostres del seu art especialment en uns santuaris rupestres excepcionals. Posteriorment, l'art [[Hinduisme|hindú]] va tenir el seu apogeu entre els segles {{Romanes|VIII}} i {{Romanes|XII}}, amb un tipus de santuari molt característic, el ''[[Sikhara|śikhara]]''; un bon exemple és [[Udaipur (Rajasthan)]]. Després de la invasió [[Islam|musulmana]] cal destacar l'[[Imperi Mogol|art mogol]], de formes [[Art islàmic|islamiques]], que deixà com a gran referent el [[Taj Mahal]] ({{segle|XVII|s}}).<ref>[[#Oni08|Onians 2008]]: pàg. 134-135</ref>

=== Xina ===
{{article principal|art de la Xina}}
[[Fitxer:Xian guerreros terracota detalle.JPG|miniatura|[[Exèrcit de guerrers de terracota]] de [[Xi'an]] ]]
Com en la majoria de l'art oriental, el de la Xina té un marcat caràcter religiós, principalment influït pel [[taoisme]], el [[confucianisme]] i el [[budisme]]. S'acostuma a estudiar per etapes, que coincideixen amb les dinasties regnants: 
* La [[dinastia Shang]] (1600-1046 aC) va destacar pels objectes i escultures en [[bronze]], especialment atuells decorats en relleus, màscares i estàtues antropomòrfiques, com les trobades a la zona de [[Txengdu]].
* La [[dinastia Zhou]] (1045-256 aC) va crear un estil decoratiu i ornamentat, de figures estilitzades i dinàmiques, donant continuat al treball en [[coure]].
* La [[dinastia Qin]] (221-206 aC) va deixar per a la posteritat la monumental [[Gran Muralla Xinesa]], així com l'impressionant [[exèrcit de guerrers de terracota]] de [[Xi'an]].
* La [[dinastia Han]] (206 aC - 220) va viure la introducció del budisme, i aquest trobà la seva expressió també en la pintura i els relleus de santuaris i cambres d'ofrenes. Durant el període de les [[Sis Dinasties]] (220-618) el budisme es va estendre encara més, i es construïren grans santuaris amb colossals estàtues de Buda.
* La [[dinastia Tang]] (618-907) va ser un dels períodes més importants de l'art xinès. Destaca la seva escultura i les cèlebres figures de ceràmica; en l'àmbit de l'arquitectura la tipologia principal fou la [[pagoda]] (Hua-ien, Hsiangchi), i en la pintura es va conrear el [[paisatge (gènere pictòric)|paisatge]].
* Durant la [[dinastia Song]] ([tel:960-1279 960-1279]) es va assolir un elevat nivell cultural que rebria l'admiració de generacions posteriors; destaca la ceràmica i la pintura paisatgística.
* La [[dinastia Yuan]] (1280-1368) conreà especialment elements decoratius, principalment [[catifa|catifes]], ceràmica i obres de [[metall]]; en pintura van proliferar obres de temàtica religiosa.
* La [[dinastia Ming]] (1368-1644) va fer construir la [[Ciutat Prohibida]]; pel que fa a la pintura, predomina l'element tradicional, de signe naturalista i d'una certa opulència; també destaquen les peces de [[porcellana]].
* Durant la [[dinastia Qing]] (1644-1911) hi hagué continuïtat en el conreu de les formes tradicionals, amb una pintura força [[Eclecticisme|eclèctica]], amb preferència pels temes florals. Seguí desenvolupant-se la tradició de les [[arts aplicades]], especialment en [[ebenisteria]], peces de [[porcellana]], teixits de [[seda]], [[laca]], [[esmalt]]s i talles de [[Jade (mineral)|jade]].<ref>[[#Hon02|Honour / Fleming 2002]]: pàg.557-560</ref>

=== Japó ===
{{article principal|Art del Japó}}
[[Fitxer:The_Great_Wave_off_Kanagawa.jpg|miniatura|''[[La gran ona de Kanagawa]]'', de [[Katsushika Hokusai]] ]]
La [[història de l'art]] japonès també s'estudia per períodes: 
* El [[període Jōmon]] (5000 aC - 200 aC) va estar marcat per la producció de [[ceràmica]], la més antiga feta per l'[[ésser humà]] que es coneix; presenta decoracions amb incisions o impressions amb cordes.
* Durant el [[període Yayoi]] (200 aC - 200) es va difondre un tipus de [[sepultura]] de grans dimensions, amb una cambra i un [[túmul]] ornamentats amb [[cilindre]]s de [[terracota]].
* Del [[període Kofun]] (200-600) destaquen les grans sepultures anomenades ''[[kofun]]'', així com unes figures de terracota anomenades ''[[haniwa]]''.
* Durant el [[període Asuka]] (552-646) el budisme arribà al Japó; cal destacar el temple de [[Hōryū-ji]] (607) i les estàtues del [[Buda Gautama]] de l'època.
* L'apogeu de l'art budista arribà durant el [[període Nara]] (646-794), amb exemples arquitectònics com el temple de [[Tōdai-ji]] i escultures com el ''Buda de Tachibana'' i ''Bodhisattva Gakko''.
* El [[període Heian]] ([tel:794-1185 794-1185]) és el que es considera com més clàssic; destaquen el monestir de [[Byōdō-in]] i l'escola pictòrica de ''[[yamato-e]]''.
* Durant el [[període Kamakura]] (1185-1333) s'implanta el [[zen]], que va influir poderosament en l'art figuratiu i en la pintura, el retrat i el paisatge.
* En el [[període Muromachi]] (1333-1573) sobresurt la pintura, emmarcada dins l'[[estètica]] zen i destaca l'estil ''[[sumi-e]]''. També es desenvolupa d'una manera especial l'art de la [[Jardí japonès|jardineria]] i l'elaboració d'objectes de [[laca]] i [[metall]].
* En el [[Període Azuchi-Momoyama]] (1573-1615) l'art s'allunya de l'estètica budista per decantar-se pels valors tradicionals japonesos. És un període en el qual es van construir grans [[castell japonès|castells]], com el de [[castell Himeji|Himeji]]; pel que fa a la pintura, es continuà amb la tradició èpica japonesa, i la ceràmica va assolir un moment d'un gran apogeu.
* Durant el [[període Edo]] (1615-1868) el [[Japó]] va tancar les portes a tot contacte exterior, tot i que va ser una època d'una gran prosperitat. Es va desenvolupar notablement la pintura, que va adquirir una gran vitalitat; destaquen [[Tawaraya Sōtatsu]], així com l'escola ''[[ukiyo-e]]'', amb artistes com [[Kitagawa Utamaro]], [[Katsushika Hokusai]], [[Utagawa Hiroshige]].<ref>[[#Oni08|Onians 2008]]: pàg.204-205</ref>

=== Oceania ===
{{article principal|art d'Oceania}}
[[Fitxer:Moai Rano raraku.jpg|miniatura|[[Moai]] a Rano Raraku, a l'[[Illa de Pasqua]].]]
L'art d'Oceania està marcat per la multiplicitat de territoris insulars dispersos per l'[[oceà Pacífic]], amb [[Austràlia]] i [[Nova Zelanda]] com a grans superfícies i tres importants conjunts d'illes i [[arxipèlag]]s: [[Polinèsia]], [[Melanèsia]] i [[Micronèsia]]. La primera cultura que es coneix va ser la [[lapita]] (1500-500 aC), caracteritzada per una ceràmica decorada amb motius dentats fets amb pintes o pues, així com objectes d'[[obsidiana]] i [[Cloïssa|petxines]]. A Austràlia destaquen les pintures rupestres, que són força esquemàtiques i tendeixen a la simplificació geomètrica. Més tard es va produir una expansió cap a illes més allunyades i es generà una gran diversificació cultural; la majoria de manifestacions artístiques foren de caràcter ritual, relacionades amb [[danses]] i cerimònies de tipus religiós.

A la Micronèsia es van construir elaborats complexos arquitectònics amb escultures de pedra i [[megàlit]]s. A [[Hawaii]] s'aixecaren grans temples ''heiau'', amb escultures de fusta de fins a tres metres que representaven als seus déus, i a Nova Zelanda, els [[maoris]] van desenvolupar un tipus de talla de fusta amb figures de líders polítics i religiosos. Especialment famosos són els famosos caps monolítics ([[moai]]) de l'[[illa de Pasqua]] que realitzats entre l'any 900 i el 1600. A la Melanèsia cal citar les grans cases de reunió o «cases dels esperits», destinades a celebrar cerimònies relacionades amb el culte als avantpassats en el que es feien servir una gran quantitat de màscares. Els [[asmat]] d'[[Irian Jaya]] (Nova Guinea) construïen uns pals commemoratius anomenats ''bisj'', d'entre 5 i 10 metres d'alçada, tallats amb figures antropomòrfiques, i a les [[illes Salomó]] el més característic són les estàtues de fusta de figures humanes o animals, amb incrustacions de petxines.<ref>[[#Oni08|Onians 2008]]: pàg.208-209</ref>

== Funcions de l'art ==
[[Fitxer:Cravos01.jpg|miniatura|Representació de ''Cravos'', de [[Pina Bausch]] ]]
La funció de l'art pot variar des de la més pràctica fins a l'ornamental; pot tenir un contingut [[religió]]s o simplement [[estètic]]; pot ser durador o [[art efímer|efímer]]. Al {{segle|XX}} es va perdre fins i tot el substrat material; deia [[Joseph Beuys]] que la vida és un mitjà d'expressió artística, i en destacava l'aspecte vital, l'acció. Des d'aquest punt de vista, tothom pot ser un [[artista]].

Autors com [[Henri de Saint-Simon]] i [[Charles Fourier]] van defensar la funció social de l'art, que contribueix al desenvolupament de la societat, unint bellesa i utilitat en un conjunt harmònic. D'altra banda, a la [[Gran Bretanya]], l'obra de teòrics com [[John Ruskin]] i [[William Morris]] va aportar una visió [[Funcionalisme (sociologia)|funcionalista]] de l'art. A ''Les pedres de Venècia'' (1851-1856) Ruskin va denunciar la destrucció de la bellesa i la vulgarització de l'art portada a terme per la societat industrial, així com la degradació de la [[classe obrera]]; ell defensava la funció social de l'art; a ''L'art del poble'' (1879) demanà canvis radicals en el camp de l'economia i en la societat, reclamant un art «fet pel poble i per al poble». D'altra banda, Morris —fundador del moviment [[Arts and Crafts]]— va defensar un art funcional, pràctic, «que satisfaci necessitats materials i no solament espirituals». A ''Escrits estètics'' (1882-1884) va plantejar un concepte d'art utilitari però allunyat de sistemes de producció excessivament tecnificats, pròxim a un concepte del socialisme proper al [[corporativisme]] [[Edat mitjana|medieval]].<ref>[[#Giv01|Givone 2001]]: pàg. 112-113</ref>

La funció de l'art va ser qüestionada per l'escriptor rus [[Lev Tolstoi]]. A ''Què és l'art?'' (1898), es va plantejar la justificació social de l'art, argumentant que essent l'art una forma de comunicació només pot ser vàlid si les emocions que transmet poden ser compartides per tots els homes. Per a Tolstoi, l'única justificació vàlida és la contribució de l'art a la fraternitat humana: una obra d'art només pot tenir valor social quan transmet valors de fraternitat, és a dir, emocions que impulsin la unificació dels pobles.<ref>[[#Bea90|Beardsley-Hospers 1990]]: pàg. 73</ref>

[[Claude Lévi-Strauss]] distingeix entre funcions motivades i no motivades de l'art. Entre les funcions «no motivades» considera: l'instint d'[[Harmonia (filosofia)|harmonia]] i equilibri —basant-se en el concepte d'[[Aristòtil]] de [[mimesi]] o imitació, s'afirma que l'art busca l'harmonia com a part de l'instint humà—, l'experimentació del misteri de la vida o del poder creador, l'expressió de la [[imaginació]], la comunicació universal per sobre de les diferències de cada cultura, i les funcions rituals i simbòliques, com tot l'art religiós. Entre les funcions «motivades»: la comunicació personal de l'artista, l'entreteniment, el canvi polític o social —històricament sempre ha coexistit l'artista compromès, que veu la seva obra com un mitjà per canviar la realitat o modificar la consciència, i l'artista que creu que l'art és autònom—, l'art com a [[teràpia]], l'art com a subversió —com el [[Grafit (art)|graffiti]]—, i l'art per a la propaganda o [[publicitat]].

== Institucions artístiques ==
[[Fitxer:British museum entrance.jpg|miniatura|L'entrada al [[Museu Britànic]] ]]
[[Fitxer:Fundació Joan Miró - Barcelona (Catalonia).jpg|miniatura|[[Fundació Joan Miró]] a [[Barcelona]] ]]
Es poden considerar quatre grans institucions artístiques: el museu, l'acadèmia, les galeries d'art i les fundacions d'art.

=== Museus ===
Els [[museu]]s són institucions dedicades a l'estudi, conservació i exposició d'obres d'art. Els museus tenen el seu origen en el col·leccionisme; a l'obra d'art se li afegeix un valor històric o cultural, bé d'admiració o de singularitat. A partir del {{segle|XVIII}} van començar a obrir-se les col·leccions al públic, i sorgiren els museus de protecció estatal. Gran referents són el [[museu Britànic]] (1753), la [[Galleria degli Uffizi]] (1769), el [[Museu del Louvre|Louvre]] (1789), el [[museu del Prado]] (1819), l'[[Altes Museum]] de [[Berlín]] (1830), la [[National Gallery de Londres]] (1838) i l'[[Ermitage]] (1851). A la vegada, van sorgir les acadèmies, unes institucions que regulaven el procés creatiu, educatiu i formatiu de l'art.

El [[Consell Internacional de Museus]] (ICOM), defineix el museu com «una institució sense ànim de lucre, permanent, al servei de la societat i el seu desenvolupament, obert al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exhibeix testimonis materials de l'evolució de la natura i de l'home, amb finalitats d'estudi, d'educació i de delectació». Existeixen dues disciplines vinculades a l'estudi dels museus: la [[museografia]], que estudia el vessant tècnic i estructural dels museus —arquitectura, equipament, mitjans d'exposició—, i la [[museologia]], que analitza el museu des d'una perspectiva històrica, social i cultural.<ref>[[#Gar91|Garzanti 1991]]: pàg. 678</ref>

=== Acadèmies d'art ===
Les acadèmies d'art són institucions encarregades de preservar l'art com a fenomen cultural, de reglamentar el seu estudi i la seva conservació, i de promocionar-lo mitjançant exposicions i concursos. Originàriament, servien també com a centres de formació d'artistes, encara que amb el temps van perdre aquesta funció. Les primeres acadèmies van sorgir a [[Itàlia]] al llarg del {{segle|XVI|s}}. Destaquen l'[[Galleria dell'Accademia|Accademia del Disegno]] de [[Florència]] ([[1563]]) i l'[[Accademia di San Luca]] a [[Roma]] ([[1577]]). Posteriorment, cal afegir l'''Académie Royal d'Art'' de [[París]] ([[1648]]), l'Akademie der Künste de [[Berlín]] ([[1696]]), la [[Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando]] de [[Madrid]] ([[1744]]), l'Acadèmia Russa d'Arts de [[Sant Petersburg]] ([[1757]]), i la [[Royal Academy of Arts]] de [[Londres]] ([[1768]]).

Les acadèmies d'art sovint han estat criticades com a centres conservadors, ancorats en el gust per l'art clàssic, excessivament reglamentades. Per aquest motiu, provoquen que el terme [[art acadèmic]] sigui sinònim d'un art de tall clàssic i que prioritza un culte a les formes tradicionals. Actualment, les acadèmies tenen més que res una funció institucional, representativa i d'assessorament.<ref>[[#Gar91|Garzanti 1991]]: pàg. 19</ref><br/>

== Galeries i comerç artístic ==
Aquests establiments són el nexe d'unió entre els artistes i el públic interessat a posseir art. A la segona meitat del {{segle|XIX}}, amb la cada cop més gran fugida dels artistes del mecenatge i l'esclavitud (temàtica i tècnica) que això comportava, començant a instituir-se establiments que mostren les obres més actuals, sovint fora de les normes acadèmiques. D'aquesta manera, l'art començava a estar a l'abast del públic del carrer que podia obtenir obres originals per lluir-les a casa seva. Així mateix, les Galeries feien d'intermediaris entre els artistes i la gent interessada. En certa manera, aquests establiments van aconseguir socialitzar l'art i promoure amb el temps el principi del que més endavant serien les col·leccions particulars; un fenomen relativament nou: el [[col·leccionisme d'art]]. La funció més important, però, d'aquests establiments ha estat el descobriment de nous talents i la seva difusió i promoció.

=== Fundacions d'art ===
Les fundacions d'art són conegudes com el «tercer sector», ja que són privades, però no persegueixen fins lucratius, per la qual cosa se situen entre els museus i les galeries d'art. Les fundacions són institucions de l'àmbit privat i [[Filantropia|filantròpic]] i són les encarregades de difondre i fomentar l'art. Entre les seves funcions es consideren tant la conservació d'obres d'art —en general aquestes fundacions tenen les seves pròpies col·leccions— com l'estímul i foment de creativitat artística, mitjançant [[beca|beques]] per a joves artistes. Són una instància intermèdia entre la societat civil i l'estat, i per aquest motiu les fundacions afavoreixen la participació ciutadana dins les esferes culturals, tot fomentant la democratització de l'estament artístic.

Entre les diverses fundacions internacionals destaquen la [[Lucio Fontana|Fundació Lucio Fontana]], la [[Fundació Solomon R. Guggenheim]], la [[Banco Bilbao Vizcaya Argentaria|Fundació BBVA]], la [[Telefònica|Fundació Telefònica]], entre d'altres. Dins l'àmbit catalanoparlant destaquen la [[Fundació Miró]], la [[Fundació Antoni Tàpies]], la [[Caixa Forum|Fundació Caixa Fòrum]], la [[Fundación Juan March|Fundació Juan March]], la [[Fundació Gala-Salvador Dalí]] i la [[Museu Thyssen-Bornemisza|Fundació Thyssen-Bornemisza]].<ref>[[#Vil03|Villa 2003]]: pàg. 120-123</ref>

== Mercat artístic ==
[[Fitxer:Pannini, Giovanni Paolo - Roma Antica - 1754-1757.jpg|miniatura|''Galeria d'art amb vistes de Roma antiga'' (1754-1757), de [[Giovanni Paolo Pannini]].]]
[[Fitxer:Microcosm of London Plate 006 - Auction Room, Christie's (edited).jpg|miniatura|Sala de [[subhasta]] de [[Christie's]] de [[Londres]], el [[1808]].]]
La valoració de l'[[obra d'art]] com a mercaderia susceptible de ser adquirida per una contraprestació [[econòmica]] comença amb la presa de consciència de la singularitat de l'art, del seu valor com a obra única i irrepetible, unit a aspectes com ara la seva antiguitat, la seva qualitat o la seva autenticitat. El comerç artístic va sorgir a [[Grècia]] i [[Roma]], però es va consolidar durant el [[renaixement]]. Al {{segle|XVI}} existien ja a [[Venècia]] i [[Florència]] llotges especialitzades en la transacció de l'art. Al {{segle|XVII}} el principal centre comercialitzador d'art foren els [[Països Baixos]], on una creixent [[burgesia]] feia de l'art un reflex del seu estatus social.

Al {{segle|XIX}} el mercat de l'art va cobrar una gran difusió, en paral·lel a l'obertura dels [[museu]]s públics i a la realització d'exposicions internacionals on s'exhibien els millors productes de diferents països, tant artístics com industrials. Aleshores, va proliferar l'obertura de [[galeria d'art|galeries privades d'art]], i aparegué la figura del marxant d'art, que sovint tindrà un paper rellevant en la seva relació amb els artistes, arribant a aconseguir un espai propi dins la [[història de l'art]]. Entre d'altres, cal destacar [[Daniel-Henry Kahnweiler]] o [[Ambroise Vollard]]. També van aparèixer cases de [[subhasta|subhastes]], com les famoses [[Christie's]] i [[Sotheby's]] britàniques, la francesa Drouot, l'alemanya Lempertz, la italiana Finarte o les espanyoles Brok, Ansorena i Durán.<ref>[[#Gar91|Garzanti 1991]]: pàg. 615</ref>

Un dels principals mitjans de comercialització de l'art són les [[fira|fires]], on els artistes fan conèixer les seves obres, mentre que el públic pot apreciar-les i estar al corrent de les diverses novetats que es van succeint en el temps. Les fires han anat adquirint cada vegada més gran rellevància, existint un circuit on, al llarg de l'any, diverses ciutats de tot el món acullen fires de diversa índole. Actualment, la seva comesa no només és comercial, sinó també cultural i institucional, ja que suposen una font de difusió de l'art. Una de les primeres fires conegudes va ser la celebrada al Salone degli Innocenti de [[Galleria dell'Accademia]] de [[Florència]], on el [[1564]] es van vendre 17 de 25 quadres pintats en homenatge a [[Michelangelo Buonarroti|Miquel Àngel]] després de la seva defunció. El 1737 es va obrir la mostra biennal del Saló Carré del [[Museu del Louvre|Louvre]], organitzada per l'''Académie Royal d'Art'', primeres fires obertes a un públic majoritari. Ara com ara destaquen: la [[Biennal de Venècia]], la [[Documenta]] de [[Kassel]], la [[Biennal de São Paulo]], la Triennal de [[Milà]], la fira [[ARCO]] de [[Madrid]], la FIAC de [[París]], ArtBasel de [[Basilea]].<ref>[[#Vil03|Villa 2003]]: pàg. 91-96</ref>

El [[col·leccionisme]] és una activitat, en general d'índole privada, destinada a la creació de col·leccions d'obres d'art. De sempre, l'home ha sentit fascinació per l'art, fet que l'ha portat a l'adquisició d'obres d'art, per gaudi personal o com a inversió econòmica. El col·leccionisme va començar de forma àmplia a l'[[antiga Roma]], fruit en general de botins de guerra dels països conquerits. Durant l'[[edat mitjana]] va ser comú l'acumulació de béns de peces de valor com [[orfebreria]], obres d'[[ivori]] i [[banús]]. L'apogeu del col·leccionisme es va produir al [[renaixement]], quan [[Noblesa|nobles]] i [[mecenes]] van encarregar i van adquirir gran nombre d'obres d'art per als seus palaus i vil·les. Circumscrit en principi a l'[[aristocràcia]], des del {{segle|XVIII}} el col·leccionisme va passar també a la burgesia i als rics homes de negocis, ja que l'art tenia aleshores un marcat component d'ostentació social. Des d'aleshores, la figura del col·leccionista privat ha estat fonamental per a l'èxit del mercat artístic.<ref>[[#Gar91|Garzanti 1991]]: pàg. 213</ref>

== Educació artística ==
L'educació artística ajuda a les persones a conèixer-s millor a si mateixes i a desenvolupar el seu interior mitjançant la creativitat i les arts, ja que està estretament lligada a l'educació socioemocional.<ref>{{Ref-tesi|cognom=Cano|nom=Yanire|títol=Música y pintura en el desarrollo de habilidades socioafectivas|url=https://repository.libertadores.edu.co/bitstream/handle/11371/2544/Cano_Yanire_2019.pdf?sequence=1&isAllowed=y|llengua=Castellà|data=Gener del 2019|universitat=Fundació Universitària Els Llibertadors|lloc=Facultat de Ciències Humanes i Socials,
Fundació Universitària Els Llibertadors|pàgines=31}}</ref> És també una eina d'integració en la societat, fent especial referència en el cas de l'[[educació musicosocial]].

Permet connectar amb els sentits, els [[Sentiment|sentiments]] i les [[Emoció|emocions]] amb activitats artístiques com el dibuix, la pintura, el cant, la dansa, etc. No només ajuda en l'àmbit emocional, expressiu i d'autonomia sinó també en l'àmbit cognitiu.

Aquesta educació es troba a les aules i és important que hi sigui present des de la infància perquè permet treballar amb la diversitat i augmentar les competències de l'individu.<ref>{{Ref-web|url=https://www.auca.es/la-importancia-de-la-educacion-artistica-en-la-escuela/|títol=La importancia de la educación artística en las escuelas|consulta=17 decembre 2020|llengua=castellà|editor=Auca Projectes Educatius|data=29 maig 2017|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20201101113929/https://www.auca.es/la-importancia-de-la-educacion-artistica-en-la-escuela/|arxiudata=1 de novembre 2020}}</ref>

== Referències ==
{{referències}}

== Bibliografia ==
* {{ref-llibre
| autor = Azcárate Ristori, José María de; Pérez Sánchez, Alfonso Emilio; Ramírez Domínguez, Juan Antonio 
| títol = Historia del Arte
| any = 1983
| editorial = Anaya
| lloc=Madrid
| llengua=castellà
| isbn = 84-207-1408-9
| ref= Azc83
}}
* {{ref-llibre
| cognom = Argemari
| nom= Omar
| títol = Psicología de la creación artística
| any = 1968
| editorial = Columbia
| lloc=Buenos Aires
| llengua=castellà
| ref= Arg68
}}
* {{ref-llibre
| cognom = Brandi
| nom= Cesare
| títol = Teoría de la restauración
| any = 2002
| editorial = Alianza
| lloc= Madrid
| llengua= castellà
| isbn = 84-206-4138-3
| ref= Bra02
}}
* {{ref-llibre
|cognom=Bozal
|nom= Valeriano
|enllaçautor = Valeriano Bozal Fernández
|títol= Historia del Arte. La escultura, Tomo II
|editorial= Carroggio
|lloc=Barcelona
|any=1983
|llengua= castellà
|isbn = 84-7254-313-7
|ref=Boz83
}}
* {{ref-llibre
| autor = Bozal, Valeriano (i d'altres)
| títol = Historia de las ideas estéticas y de las teorías artísticas contemporáneas (vol. I)
| any = 2000
| editorial = Visor
| lloc=Madrid
|llengua=castellà
| isbn = 84-7774-580-3
| ref= Boz00
}}
* {{ref-llibre
| autor = Bozal, Valeriano (i d'altres)
| títol = Historia de las ideas estéticas y de las teorías artísticas contemporáneas (vol. II)
| any = 1999
| editorial = Visor
| lloc= Madrid
| llengua= castellà
| isbn = 84-7774-581-1
| ref= Boz99 
}}
* {{ref-llibre
| autor = DDAA.
| títol = Enciclopedia del Arte Garzanti
| any = 1991
| editorial = Ediciones B 
| lloc=Barcelona
| llengua=castellà
| isbn = 84-406-2261-9
| ref= Gar91
}}
* {{ref-llibre
|autor=DDAA
|títol= Historia Universal del Arte:volum 8
|editorial=Sarpe
|any= 1984
|lloc=Madrid
|isbn = 84-7291-596-4
|llengua=castellà
|ref=DDAA84
}}
* {{ref-llibre
|autor=DDAA
|títol= Enciclopedia Salvat: volum II
|editorial=Salvat
|any= 1997
|lloc=Barcelona
|isbn = 84-345-9709-8
|llengua=castellà
|ref=Salvat
}}
* {{ref-llibre
|autor=DDAA
|títol= Manual del arte español: introducción al arte español
|editorial=Sílex
|any= 2003
|lloc=Madrid
|isbn = 84-7737-099-0
|llengua=castellà
|ref=Manual
}}
* {{ref-llibre
| cognom= Fatás
| nom=Guillermo 
| cognom2= Borrás
| nom2=Gonzalo 
| títol= Diccionario de términos de arte y elementos de arqueología, heráldica y numismática
| any= 1990
| editorial = Alianza, Madrid
| isbn = 84-206-0292-2
|llengua=castellà
|ref=Fatas
}}
* {{ref-llibre|cognom=Foguet i Boreu|nom=Francesc |cognom2=Gallén,Enric |cognom3=Saumell i Vergés,Mercé |títol=La representació teatral|url=http://books.google.cat/books?id=bR7YP_aC8z4C|consulta=15 gener 2011|any=2003|editor=Editorial UOC|isbn = 978-84-9788-016-9 |ref=boreu}}
* {{ref-llibre
| cognom= Fuga
| nom=Antonella
| títol= Técnicas y materiales del arte
| any = 2004
| editorial = Electa, Barcelona
| llengua= castellà
| isbn = 84-8156-377-3
|ref=fuga
}}
* {{ref-llibre
|cognom=Gombrich
|nom=Ernst
|enllaçautor=Ernst Gombrich
|títol= Història de l'art
|editorial=Columna
|any= 2002
|lloc=Barcelona
| isbn = 84-8300-768-1
|ref=Gom02
}}
* {{ref-llibre
| cognom = Marty
| nom= Gisèle
| títol = Psicología del arte
| any = 1999
| editorial = Pirámide
| lloc =Madrid
| isbn = 84-368-1340-5
| llengua=castellà
| ref= Mar99
}}
* {{ref-llibre
|autor=Hellwing, Karin i d'altres
|títol= El Barroco. Arquitectura. Escultura. Pintura
|editorial= Tandem Verlag
|lloc=Colonia
|any=2007
|llengua= castellà
| isbn = 978-3-8331-4659-6
|ref=Hell07
}}
* {{ref-llibre
|cognom=Honour
|nom=Hug
|cognom2=Fleming
|nom2=John
|títol=Historia mundial del arte
|editorial= Akal
|lloc=Madrid
|any=2002
|llengua= castellà
|isbn = 84-460-2092-0
|ref=Hon02
}}
* {{ref-llibre
| cognom = Onians
| nom=John
| títol = Atlas del arte
| any = 2008
| editorial = Ed. Blume
| lloc=Barcelona
| llengua=castellà
| isbn = 978-84-9801-293-4
| ref= Oni08
}}
* {{ref-llibre
| cognom = Panofsky
| nom= Erwin
| enllaçautor=Erwin Panofsky 
| títol = Vida y arte de Alberto Durero
| any = 1982
| editorial = Alianza Forma
| lloc =Madrid
| isbn = 84-206-7027-8
| llengua=castellà
| ref= Pan82
}}
* {{ref-llibre
| cognom = Souriau
| nom= Étienne
| títol = Diccionario Akal de Estética
| any = 1998
| editorial = Akal
| lloc= Madrid
| llengua = castellà
| isbn = 84-460-0832-7
| ref= Sou98
}}
* {{ref-llibre
|cognom=Sureda
|nom=Joan
|títol= Historia Universal del Arte:Las primeras civilizaciones Volum I
|editorial= Editorial Planeta
|lloc=Barcelona
|any=1988
|llengua= castellà
| isbn = 84-320-6681-8
|ref=SurI
}}
* {{Ref-llibre 
|cognom=Sureda 
|nom= Joan
|títol=Historia Universal del Arte:Románico/Gótico Volum IV
|editorial=Editorial Planeta 
|lloc= Barcelona 
|any= 1988
|isbn = 84-320-6684-2 
|llengua = castellà
|ref=SurIV
}}
* {{ref-llibre
|cognom=Tatarkiewicz
|nom=Wladyslaw
|enllaçautor=Władysław Tatarkiewicz
|títol= Historia de seis ideas
|editorial=Tecnos, colección Metrópolis
|any= 1997
| isbn = 84-309-1518-4
|ref= Tat97
}}

== Vegeu també ==
{{Portal Art}}
* [[Història de la fotografia]]
* [[Història del cinema]]
* [[Història de l'arquitectura]]
* [[Història de la pintura]]
* [[Història de l'escultura]]
* [[Història de la literatura]]

== Enllaços externs ==
{{Viccionari-lateral}}
* [http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/147/ Diccionari de les arts: arquitectura, escultura i pintura] del [[TERMCAT]]

{{100+1000+AdQ|Cultura i oci}}
{{Ciències humanes}}
{{Autoritat}}

[[Categoria:Art| ]]
[[Categoria:Articles de qualitat d'art]]
[[Categoria:Articles de qualitat dels 1000]]
[[Categoria:Traduccions que són articles de qualitat]]