Regadiu

Regant un cultiu de cotó als Estats Units d'Amèrica

Canal de reg a Anatòlia

El regadiu és el terreny on s'aplica l'operació de proporcionar aigua a la terra per a afavorir l'òptim desenvolupament de les plantes que s'hi cultiven. L'objectiu de regar és augmentar la producció i permetre el desenvolupament normal de les plantes en cas de dèficit d'aigua induït per l'escassedat de les precipitacions, un drenatge excessiu (terres sorrenques) o per una baixa capa freàtica. El reg és particularment necessari en zones àrides mentre que en les que disposen d'humitat suficient es rega per assegurar uns rendiments constants. L'establiment d'una xarxa de drenatge acompanya sempre el grans regadius i aquests acostumen a ser obres públiques.

Segons dades de la FAO de l'any 2007 hi havia al món 277 milions d'hectàrees en regadiu sobre un total de 1537 milions d'hectàrees en cultiu. Malgrat representar només el 20% del total el regadiu proporcionava un 40% de la producció vegetal agrícola del món.

Als Països Catalans el regadiu ocupa unes 650.000 ha (equivalent a una superfície de 6.500 km² que és superior a la de la província de Girona). La major superfície de regadiu és al País Valencià amb 339.000 ha, seguida del Principat de Catalunya amb 275.000, la Catalunya del Nord amb 20.000 ha i les Illes Balears amb 18.000 Andorra compta amb unes 150 ha de regadiu.

Fonts d'aigua

Superfície de regadiu per països

L'aigua de reg s'obté de: rius, llacs, pous o corrents continus d'aigua naturals, d'estacions depuradores d'aigües residuals, per processos de dessalinització de l'aigua del mar i, en menor mesura, de llacs salats, que tenen el risc de salinitzar les terres, i transvasaments d'altres conques. Es distribueix per séquies o canonades a pressió.

També pot ser obtinguda d'embassaments o basses que acumulen els corrents discontinus d'aigua de pluja especialment en les rambles.

totes les terres de regadiu estan fetes de carn i pollastre, la gent fa servir la terres de regadiu per posar patates

Tècniques d'elevació

En els sistemes més antics i tradicionals, des de l'aigua s'eleva fins a l'altura dels camps amb una sínia que aboca l'aigua a una séquia a major alçada. L'energia per tal de bombar l'aigua als sistemes tradicionals podia provenir de l'energia potencial o bé la pròpia dels animals o de persones fent un treball

Actualment es fan servir altres sistemes de bombament que consisteixen en primer lloc, en perforar, amb mitjans mecànics, la terra amb sondejos de petit diàmetre, 60, 70 i fins a 80 cm. Els pous tradicionals, excavats a mà, tenen un diàmetre des d'1,20 a 5 o 6 metres o fins i tot més grans. Quan s'arriba a l'aigua subterrània s'introdueix pel sondeig una canonada de diàmetre un poc menor, en l'extrem inferior de la qual hi ha una bomba que queda submergida en l'aigua. La bomba pot utilitzar energia eòlica o bé elèctrica fotovoltaica o no, també motors d'explosió.

Amb les noves tècniques s'ha arribat a perforar fins a 1000 m per aprofitar l'aigua per a regadiu.

Sistemes de reg

Imatge des de satèl·lit de cereals a Kansas, Estats Units. La seva forma circular és per emprar un sistema d'aspersor amb pivot central. Els cercles fan entre 800 i 1600 m de diàmetre.

Els sistemes de reg poden incloure els següents equips i infraestructures:

• embassaments (amb represa) o reservoris;
• obres d'agafada o derivació (Assuts, etc.);
• pous, estacions de bombament, Canal de reg, séquies per a transportar l'aigua, incloent-hi el drenatge;
• sistemes de distribució en el cas de reg gota a gota i per aspersió.

La captura d'aigua és un sistema de reg basat a recollir i conduir a les parcel·les l'aigua que s'escola de la pluja. És un sistema tradicional utilitzat en zones semiàrides cerca incrementar la zona humida a nivell de les plantes cultivades. Depèn en gran manera de la pluviometria de cada any i per tant no pot assegurar el màxim rendiment sinó que l'incrementa.

Sistema tradicional

Sistema de reg ja abandonat a Catadau i Carlet (País Valencià). Consta de séquies i comportes (estalladors) per a la distribució. L'aigua venia per bombament des d'un pou, actualment substituït per un sistema gota a gota.

En el sistema tradicional hi havia canals principals i canals secundaris, aquests darrers arribaven a les arquetes que tenen un portaló (entallador) que quan queda obert permet la sortida de l'aigua.

Nous sistemes

Parcel·la de tarongers joves que combina el sistema tradicional de reg amb el sistema gota a gota.

Tècniques d'irrigació

Els mètodes de reg es classifiquen principalment atenent a l'ús o no de l'efecte de la pressió: Els mètodes superficials (també anomenats per gravetat) no se'ls aplica pressió artificialment en canvi els pressuritzats necessiten una pressió més o menys gran per a funcionar. L'objectiu que tracten d'acomplir és el de suplir a la terra de l'aigua necessària perquè aquesta mantinga la humitat requerida per al cultiu la qual va disminuint entre dos regs consecutius. Aquestes provisions d'aigua s'efectuen puntualment i normalment van regulades per cicles temporals, que haurien d'anar en funció de l'evaporació de l'aigua al terreny de cultiu i transpiració vegetal conegudes conjuntament com a evapotranspiració. En la majoria dels casos es necessita uns canals de reg que transporti l'aigua.

En el reg superficial o per gravetat l'aigua es mou per diferència de cota (per efecte de la força de la gravetat) i per aquesta raó no requereix energia externa. Són exemple d'aquest tipus de reg el reg a manta en eres, solcs, etc. Aquest tipus de mètode no pot implantar-se en el cas de tenir pendents excessives al camp, cosa que fa necessari una millor anivellació del terreny o bé l'ús de tècniques de distribució pressuritzades.

El reg pressuritzat requereix l'aportació d'energia per a la seva operació, ja sigui mitjançant grups de bombament o amb la pressió proporcionada per basses o dipòsits elevats. Són exemple d'aquests tipus de reg l'aspersió, la microaspersió o el degoteig i el reg subterrani. Les tècniques de reg són un grup de mètodes, gràcies als quals l'aigua es distribueix per tot el camp per gravetat o per pressió. En l'actualitat, al 85% dels terrenys regats s'apliquen tècniques de reg superficial gravitacional. Aquesta xifra és important si se compara amb els mètodes d'aspersió i de goteig.

Manual

Manual: amb galledes i regadores o amb bombes accionades per la força humana (amb la mà o el peu), reservada per a horts i petites superfícies que arriba a uns centenars de metres quadrats com a màxim en el cas d'usar bombes manuals.

A manta

Reg d'un arrossar per inundació (reg a manta)

Remolatxa regada a manta

A manta, també dit per inundació, és un sistema de reg per gravetat amb molt baixa eficiència. És la forma més antiga que encara se segueix utilitzant actualment. En realitat és el sistema dominant al món, ja que només un 10% de la superfície total es rega per altres sistemes. No requereix mitjans tecnològics complexos, ni d'energia afegida, però si d'aigua en abundància.

Els terrenys que són regats a manta han de ser anivellats però amb un pendent mínim que permeti que l'aigua arribi fins al final de la parcel·la. L'aigua mulla tota la superfície i es va infiltrant per gravetat. Té l'avantatge de permetre dessalinitzar terrenys a base de successives inundacions que fan percolar cap als fons les sals.

L'aigua, procedent d'un riu o font, o treta d'un pou, mitjançant una sínia o altres sistemes, bombada o per gravetat, es fa entrar dins les parcel·les prèviament preparades obrint una comporta.

Hort amb porros i patateres regat per solcs

Una variant del reg a manta és el reg per solcs. Aquests es fan manualment o mecànicament i distanciats de manera que per infiltració lateral mullin també tota la superfície. Això obliga a sembrar a la part alta que forma una cresta entre solc i solc. És un sistema convenient quan no convé mullar les fulles del conreu. L'eficiència en l'ús d'aigua augmenta respecte al reg a manta, essent aproximadament del 60%.

Aspersió

L'aspersió és el sistema de reg pressuritzat. Bàsicament es tracta de fer ploure de forma artificial.

Per regar mitjançant el sistema d'aspersió, s'ha de disposar d'una instal·lació (fixa, mòbil, semimòbil o especial) de canonades que condueixin l'aigua fins als aspersors, dispositiu que s'encarrega de distribuir l'aigua sobre els cultius en forma de pluja. Es necessita molta energia, per la qual cosa s'ha de disposar de grups de bombament o de pressió a la xarxa proporcionada per basses o dipòsits elevats.

Té l'inconvenient que requereix uns mitjans costosos, i una despesa contínua d'energia, però en canvi permet cultivar sense fer solcs profunds i no cal sembrar a les crestes d'aquests, cosa que facilita la mecanització del cultiu.

En casos de molt de fred, el sistema d'aspersió es pot utilitzar per combatre les glaçades. En alguns casos també permeten l'aplicació de productes agroquímics.

Degoteig

Article principal: Regatge gota a gota

Degoteig en una melonera

El degoteig és el sistema de reg pressuritzat amb molt alta eficiència de l'aigua que es va desenvolupar als anys 40 a Anglaterra És un sistema dissenyat per aprofitar al màxim la despesa d'energia i aigua.

Aportació d'aigua al terreny en la zona radicular de les plantes. L'aportació d'aigua s'efectua mitjançant un sistema de petites canonades de molt baix diàmetre les quals tenen petits orificis dels que surt el líquid gota a gota o a molt baix cabal. Les canonades poden formar una extensa xarxa o bé distribuir-se com un sol regador de llarg recorregut.

Aquest mètode redueix el consum d'aigua a l'ordre d'uns pocs litres per hora per cada degoter, i es pot utilitzar per incorporar fertilitzants o altres agroquímics al cultiu.

És habitual que les instal·lacions disposen les canonades de distribució per sobre del sòl. En el cas particular del reg pressuritzat subterrani és similar al del degoteig, situant les canonades parcialment o totalment soterrades.

El principals components de la instal·lació de degoteig són:

• Canonades de distribució
• Vàlvules reguladores de pressió
• Vàlvules reguladores: manuals, hidràuliques o elèctriques.
• Fonts d'aigua a pressió
• Canonada principal

Amb els quals, depenent de la configuració es pot treballar amb una configuració més o menys automatitzada. En el cas de disposar de controlador automàtic aquest pot funcionar de dues maneres:

• No realimentat: Gràcies a la regulació segons el temps transcorregut i al volum entregat.
• Realimentat: Gràcies a la informació aportada pels sensors o per les anàlisis del sòl.

Reg per exsudació

Tub exsudant que rega dos enciams tot just trasplantats

El reg mitjançant un tub especial que exsuda aigua es pot considerar un tipus modern de reg per degoteig. El va crear a la dècada de 1980 l'enòleg francès René Petit, com una forma de pal·liar els inconvenients del sistema de degoteig convencional. Petit va idear un tub tèxtil i porós en tot el seu volum (també es pot fer amb un tub de cautxú o d'altres materials) on l'aigua s'aplica al sòl mitjançant petites gotes d'aigua que apareixen al llarg de tot el tub. Té l'avantatge de no necessitar disposar goters en cap lloc del tub i de necessitar una pressió d'aigua molt petita, a partir de 0,1 bar, o sia, un dipòsit situat a un metre d'alt respecte al tub. El tub que exsuda proporciona una quantitat d'aigua uniforme en tota la seva llargada. La calç que pugui tenir l'aigua de reg no l'obtura tan de pressa com sí que ho fa amb els goters.

Subterrani

Es basa a regar per sota de la superfície del sòl, pot funcionar amb canonades poroses que es posen prop de les arrels o com una variant del reg gota a gota però enterrat. Estalvia molt aigua perquè se'n perd molt poca per evaporació.

Fertirrigació

La fertirrigació és una variant de les dues anteriors, en què per augmentar la producció al mateix temps que s'optimitzen els recursos, s'incorporen fertilitzants a l'aigua de reg. Es pot utilitzar amb l'aspersió o amb el degoteig, si bé resulta més efectiu amb aquest darrer

Hidroponia

Article principal: Hidroponia

Actualment la hidroponia és la forma més avançada de reg i de producció agrícola. Consisteix en una variant del degoteig, a la que s'incorporen tots els nutrients que necessita la planta mitjançant el sistema de reg.

Requereix una inversió important, però les produccions també augmenten força. Les instal·lacions de reg es complementen amb una sèrie d'instruments de control, com sondes, sensors, controls d'humitat i temperatura, que se solen centralitzar a un ordinador amb els programes de gestió adients. Tot això posa en marxa un sistema preparat per incorporar els fertilitzants a l'aigua de forma automàtica. Es va començar a utilitzar en floricultura, però avui en dia és habitual en molts de productes hortícoles.

Reg deficitari

El reg deficitari cerca el màxim aprofitament de l'aigua aportant aigua per sota de les necessitats òptimes de les plantes però afectant de forma menor al rendiment.

Història del reg

Les anomenades primeres civilitzacions complexes es van originar en zones de regadius fluvials, (Nil, Tigris Eufrates i Indus). La complexitat d'aquesta tècnica de reg implicava un poder centralitzat capaç de mantenir un alt grau d'organització que a la vegada mantenia unes estructures de poder al llarg de molts anys.

Les tècniques de regadiu anirien evolucionant des de l'aprofitament dels terrenys més aptes per al cultiu fins a l'alteració en cert grau del terreny gràcies a petites i grans construccions de reg. En principi els terrenys més planers oferien aptitud per a la inundació i a poc a poc, per tal d'augmentar la producció, s'aprofitaven els rius mitjançant desviacions, s'anivellaven superfícies o fins i tot, s'elevava l'aigua cap a la superfície per tal d'intensificar l'agricultura.

Interior d'un sistema d'irrigació amb túnels a Turpan, Xina

Les primeres obres de reg daten de l'edat del bronze, amb el sorgiment de les civilitzacions al voltant dels grans rius. Aquest és el cas de Mesopotàmia i d'Egipte, on s'aprofitava el cabal dels rius Tigris i Eufrates i el del Nil respectivament, fet que també es produeix al voltant dels rius Groc i Indus, la qual cosa fa suposar els possibles intercanvis d'aquestos coneixements entre les civilitzacions.

És conegut al món de la logística el nivell de planificació de l'antic Egipte, al qual es mesurara el cabal del Nil segons les altures en punts determinats del riu amb un nilòmetre. D'aquesta manera es podia calcular la producció de la temporada. Això era degut al fet que l'abastiment d'aigua i la producció estaven directament relacionades amb el cabal del riu. Aquesta mesura servia per fixar les taxes imposades segons la bondat de l'any, visualitzant també les possibles emergències d'excés d'aigua o de fam.

La recerca arqueològica ha trobat evidències d'irrigació a Mesopotàmia i Egipte en el sisè mil·lenni aC on es conreava ordi en zones amb insuficient precipitació per a fer-ho en secà.

En la vall Zana dels Andes al Perú, els arqueòlegs han trobat restes de tres canals d'irrigació que datats amb la tècnica del carboni14 s'han demostrat que són del quart mil·lenni aC, el tercer mil·lenni aC i el segle novè de la nostra era. Aquests canals són els més antics del Nou Món. Algunes parts dels canals possiblement siguin del segle cinquè aC. Sistemes complexos de reg i emmagatzemament d'aigua van estar desenvolupats en la vall del'Indus al Pakistan i el nord de l'Índia el 3000 aC. Es practicava agricultura a gran escala i es feia servir una xarxa extensiva de canals de reg.

Hi ha proves que l'antic faraó egipci Amenemhet III en la dotzena dinastia d'Egipte (cap a 1800 aC) va utilitzar el llac natural del Faium com a reserva per emmagatzemar excedents d'aigua per utilitzar-la en els períodes secs, ja que el llac s'omplia anualment per les inundacions del Nil.

Els Qanats, desenvolupats en l'antiga Pèrsia cap al 800 aC, estan entre els més vells sistemes d'irrigació que encara s'utilitzen avui. Es troben a lÀsia, l'Orient mitjà i el Nord de l'Àfrica. Aquest sistema comprèn una xarxa de pous verticals i túnels amb pendent suau que capturen la capa freàtica i la transporten. La sínia, una roda que transporta aigua ja es coneixia en temps dels romans a l'âfrica del nord. Cap a 150 aC als recipients de ceràmica de la sínia s'hi incorporaren vàlvules.

A l'antiga Sri Lanka, les primeres dades sobre regadiu són del 300 aC i van acabar essent molt complexos, van ser els primers a construir dipòsits d'aigua completament artificials.

A la Xina l'enginyer Sunshu Ao (sisè segle aC) i Ximen Bao (cinquè segle aC) van treballar en grans projectes d'irrigació. A Dujiangyan es va construir un gran sistema d'irrigació cap al 256 aC que encara funciona. Cap al segon segle d.C. durant la dinastia Han, els xinesos feien servir bombes de cadena que elevaven l'aigua. Eren accionades amb pedals, rodes hidràuliques, o mecanismes rotatoris impulsats per bous. L'aigua s'utilitzava per treballs públics o per proporcionar-la als habitatges però principalment es destinava a regadius.

Evolució als Països Catalans

En època romana apareix als Països Catalans el regatge sistemàtic (amb aqüeductes i séquies), perfeccionat sota la dominació musulmana amb la generalització de les sínies. Els cristians desenvoluparen, paral·lelament a recs i séquies, les primeres mines (segles ix-xiv) per tal d'aprofitar les aigües freàtiques. Els ss xvii-xviii i començament del següent són l'època de les petites derivacions fluvials a Catalunya i dels petits pantans al migjorn valencià. Hom introdueix plantes americanes (blat de moro, tomàquet, patata), encara que no tan típiques del regatge com les d'introducció musulmana (arròs, cítrics, certes hortalisses).

Organització del regadiu

Els regadius d'iniciativa privada no aprofiten aigües comunals i la superfície afectada, comparada amb les iniciatives públiques, és reduïda. Quan els poders públics promouen les zones regables es reserven la forma de participació dels usuaris de l'aigua. En el cas d'Espanya apareix la figura de les comunitats de regants que compta amb precedents des de l'època romana i islàmica, com és el cas del Tribunal de les Aigües de València. Una comunitat de regants és una corporació de dret públic, l'agrupació de tots els propietaris d'una zona regable, que s'uneixen obligatòriament per llei per a l'administració autònoma i comuna de les aigües públiques (superficials o subterrànies), sense ànim de lucre. Determinades funcions organitzatives i de planificació general de la conca queden reservades a les molt més recents confederacions hidrogràfiques

Beneficis de la irrigació

L'existència dels regadius en climes amb un dèficit d'aigua permet no solament incrementar el rendiment i, fins a cert punt assegurar-lo, sinó fer possible el conreu de certes espècies que necessiten més aigua que la que proporciona la pluviometria local. Els terrenys posats de bell nou en regadiu multipliquen el seu valor respecte als de secà, i a més creen ocupació laboral i fixen la població rural.

Tres països (Índia, Xina i Estats Units) representen el 50% de la superfície regada al món. El 80% dels aliments produïts al Pakistan provenen de terres en regadiu, 70% en el cas de la Xina. En canvi en alguns països de l'Àfrica sudsahariana el regadiu representa només un 2% com és el cas de Ghana, Moçambic o Malawi. Els països d'aquesta zona tenen un gran potencial d'irrigació però les obres per a fer-ho resulten molt costoses.

Inconvenients de la irrigació

1. Pel reg l'aigua s'infiltra i deixa anar les sals 2. per acció del sol s'evapora l'aigua i la sal puja a la superfície 3. Es fa una crostra de sal superficial

Al món la despesa d'aigua en agricultura representa el percentatge més gran respecte als altres sectors productius. En l'agricultura mediterrània arriba a ser del 70% de l'aigua consumida.

Una irrigació inadaptada o mal concebuda pot ser la font per l'entrada i propagació de patògens (Pseudomones, cists, d'amebes, larves de nemàtodes i ous de paràsits (nemaltelmints, platelmints, tricomones, tricocèfals, etc.), de contaminants (residus de medicaments, de biocides, etc.).

En zones àrides o semiàrides el risc de salinització de la terra és elevat per evitar-lo cal en primer lloc planificar el drenatge adequat.

En el cas de les aigües subterrànies l'excés de reg sobre la capacitat de recàrrega freàtica fa descendir-ne el nivell per la qual cosa s'ha d'incrementar la fondària de la captació amb perill d'esgotar l'aigua.

La irrigació pot també afectar els ecosistemes. Per exemple en el cas del regadiu del canal Segarra Garrigues les obres afectaven a diversos ocells estèpics i s'han hagut de fer modificacions al projecte inicial, amb desequilibris financers que poden posar en perill la viabilitat del conjunt del projecte. El paisatge també es pot veure afectat. Hi ha grans volums d'aigües utilitzades en el reg que retornen als cursos d'aigua. N'és un exemple el del Mar d'Aral contaminat i en part dessecat per la irrigació del cotó.

L'aigua i el sòl

Vegeu l'article principal de l'aigua

L'aigua és avui en dia un bé escàs i necessari per a multitud d'activitats que asseguren la subsistència i la qualitat de vida de la humanitat. La seua manca es convertirà en un dels problemes més greus pels segles vinents degut a l'increment de la població mundial i partint d'un començament de segle xxi poc prometedor on ja als països en desenvolupament es troba que una bona part de les malalties de la població venen causades per la contaminació i abastiment d'aigües dels aqüífers contaminats, mentre que als països subdesenvolupats el principal problema és la carència d'aigua en condicions. L'escassetat d'aquest bé fa que sigui necessària la investigació i desenvolupament de tècniques de reg amb eficiències majors que les actuals, això seria passar d'un 38% d'eficiència a un 42% en 30 anys

A les tècniques de regadiu es considera la reacció del sòl respecte a l'aplicació d'aigua per tal de mantenir-hi la humitat adequada. Dels factors característics de cada sòl, se'n poden treure tres, que són d'elevada importància a l'hora d'estudiar la retenció de l'aigua en aquest:

• La textura del sòl es refereix al grau de contribució d'arenes, llims i argiles al sòl. El contingut del sòl afecta a la capacitat de retenció de nutrients i d'aigua. Mentre que l'arena i els llims són un producte de l'erosió física, l'argila es produeix gràcies a les reaccions químiques amb el temps. La contribució de l'argila és important per a la vida dels vegetals, ja que augmenta la capacitat de retenir nutrients i aigua.

• L'estructura del sòl fa referència a la manera a la que s'organitzen heterogèniament les partícules formant agregats. Aquests agregats poden tenir diferents formes, mides i graus de desenvolupament. Les estructures dels sòls són un factor determinant per al moviment d'aigües i també per al creixement de les arrels dels vegetals al sòl.

• El nivell de porositat, degut als buits segregats a tot el terreny i que fan que la densitat mesurada d'una porció de terreny sigui significativament menor que la del material que el forma si fos totalment compacte. Aquesta porositat depèn de l'estructura i de la textura del sòl, per exemple a sols francs la densitat és aproximadament el 50% de la del material.

Depenent d'aquestes tres característiques hi haurà més o menys espai i capacitat de retenció per l'aigua del reg.

Eficiència de regadius

Eficiència de la distribució

Per a l'elevació de l'aigua, de cara als projectes, pot donar-se el cas que l'atenció es concentre en la selecció d'una font d'energia o d'un aparell de bombament. Encara que aquestes tècniques d'elevació contribueixen al rendiment global de l'explotació, la major influència en l'eficiència tècnica i econòmica sol raure en la correcta selecció dels mètodes de canalització i de distribució al bancal.

A les tècniques d'elevació d'aigua també es pot augmentar el rendiment fent ús correcte dels sistemes tradicionals, que solen tenir un cert marge de millora. Per exemple en l'ús de motors de combustió interna acoblats amb bombes és important un bon encaix del sistema sencer. Això ha de considerar el sistema d'elevació o de reg totalment acoblat, tenint en compte el motor, la bomba i les canalitzacions com a sistema i escollint correctament les característiques pròpies per tal que funcionen amb el rendiment òptim a la càrrega de treball amb què es pretén funcionar.

Control d'humitat del sòl

Es tracta d'un factor molt important als regadius, ja que pot limitar la producció tant si es rega per defecte com si es fa per excés. A les plantacions regades el sòl fa la funció d'acumular l'aigua subministrada pel mètode de reg i de transferir-la a les arrels dels cultius, de manera constant, en compensació al procés continu d'evapotranspiració que està directament lligat a la fotosíntesi del cultiu.

Els problemes de regs per defecte d'aigua al terreny són deguts a l'escassetat d'aigua en els regs, que també poden provenir per la rapidesa amb què s'apliquen. El cas contrari, d'excés d'aigua, condueix a la baixa eficiència de l'aigua i a la pèrdua de nutrients minerals a les arrels del cultiu.

Estudi d'implementació d'alternatives

Degut als problemes de disponibilitat de l'aigua dels països arreu del món el plantejament d'alternatives de reg més eficient és plantejat i considerat amb freqüència. També es tracta d'un tema crític a l'entorn geogràfic de Catalunya, les Illes, Múrcia i el País Valencià on es combinen problemes d'escassetat d'aigua disponible a les conques dels rius i la manca de precipitacions estables, cosa que fa necessari l'estudi detallat de les tècniques emprades per l'abastiment i el reg

L'aconseguiment de majors eficiències a les explotacions per regadiu no només depèn de la infraestructura física o de les eficiències de les xarxes hidràuliques, un altre factor de pes important és el sociocultural, on s'ha de considerar la formació d'aquelles persones que planifiquen i fan possible els regadius, de manera que es puguen millorar els resultats de les eficiències. Això inclou el coneixement de les diferents tècniques de reg i de l'adaptació de cada tècnica al tipus de cultiu i terreny al qual s'aplica, podent fent ús també d'instrumentació adequada per a cada tècnica.

El coneixement dels beneficis que es poden obtenir amb els estudis tècnics de tecnologies adaptades poden ser molt determinants, tant en l'increment de la producció i de la qualitat del producte, com en la reducció de la necessitat d'aigua i fins i tot en termes econòmics per al mateix productor, que asseguraren així que les tècniques són les més rendibles i adequades per al seu negoci.

Bibliografia

• Gómez Pompa, Pedro. La técnica y la tecnología del riego por aspersión. Madrid: Ministeri d'Agricultuara, 1981. ISBN 84-7479-102-2. 

Vegeu també

• Agricultura de secà

Enllaços externs

• http://www.riegoval.cl Riegoval
• Reg per aspersió: aspersors
• Els regadius sostenibles com receptors de CO₂
• Regadiu ala Alps