Pebrassa vellutada
Lactarius vellereus  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Russulales | ||||||||
| Família | Russulaceae | ||||||||
| Gènere | Lactarius | ||||||||
| Espècie | Lactarius vellereus Fr., 1838 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus vellereus | ||||||||
| Sinònims | |||||||||
.svg){kind=icon}
La pebrassa vellutada, el pebràs lleter o el terrandòs ver (Lactarius vellereus) és un bolet pertanyent a la família de les russulàcies.
Descripció
[modifica]- Barret adult de color blanc de 10 a 25 cm de diàmetre, amb clara depressió central, en forma d'embut.
- Superfície vellutada, de blanca a cremosa.
- Làmines espaiades, de color blanc al principi però que enfosqueixen a poc a poc fins a prendre un color ocre a la maduresa.
- Cama curta (entre 4 i 7 cm de longitud), de 2-4 cm de diàmetre i del mateix color del barret. Més estreta a la base.
- Carn de sabor coent, compacta i blanca. Pren un color groguenc en contacte amb l'aire.
- Làtex blanc i de sabor coent (n'hi ha prou amb una sola gota sobre la punta de la llengua per irritar les mucoses de la boca).
- Esporada blanca.[2][3][4][5]
Varietats
[modifica]- Lactarius vellereus var. hometii (Gillet) Boud
- Lactarius vellereus var. quéletii J. Blum
- Lactarius vellereus var. vellereus (Fr.) Fr., 1838[6]
Hàbitat
[modifica]Fructifica a la tardor a tota mena de boscos, sobretot a prop de planifolis (principalment, faigs) i de coníferes.[7][8]
Distribució geogràfica
[modifica]Es troba a Europa i Nord-amèrica.[9]
Comestibilitat
[modifica]És un bolet comestible (sempre que s'hagi eliminat el làtex per cocció) però de poca qualitat a causa del seu sabor acre. Tanmateix, a Rússia es consumeix rostit.[10][11]
Espècies semblants
[modifica]Es pot confondre amb Lactarius bertillonii però se'n diferencia perquè, aquest darrer, té un làtex que aviat vira a groc i és d'una picantor gairebé insuportable.[7]
Referències
[modifica]- ↑ Catalogue of Life (anglès)
- ↑ Gràcia, Enric: Caçadors de bolets. La guia. Televisió de Catalunya, SA i Edicions La Magrana, SA. Barcelona, setembre del 2005.ISBN 84-7871-405-7. Pàg. 62.
- ↑ Grünert, H.; Grünert, R.; VV.AA., (1984). Guías de Naturaleza Blume: Setas. Barcelona: Blume. p. 170. ISBN 84-87535-11-9
- ↑ Sociedad Micológica de Madrid (castellà)
- ↑ RedNaturaleza (castellà)
- ↑ BioLib (anglès)
- ↑ 7,0 7,1 Gràcia, Enric: Caçadors de bolets. La guia.
- ↑ Roger Phillips, (2006). Mushrooms. Pan MacMillan. ISBN 0-330-44237-6
- ↑ RogersMushrooms Arxivat 2006-10-22 a Wayback Machine. (anglès)
- ↑ Grünert, H.; Grünert, R.; VV.AA., (1984). Guías de Naturaleza Blume: Setas.
- ↑ isona.org (català)
Bibliografia
[modifica]- Vidal J.M., Pérez-De-Gregorio M.A., Ginès C, Puigvert J, Carbó J, Torrent A.: Bolets de les comarques gironines. Ed. Caixa de Girona, 1996, Girona.
- Régis Courtecuisse, Bernard Duhem: Guide des champignons de France et d'Europe (Delachaux & Niestlé, 1994-2000).
- Marcel Bon: Champignons de France et d'Europe occidentale (Flammarion, 2004).
- Dr Ewaldt Gerhardt: Guide Vigot des champignons (Vigot, 1999) - ISBN 2-7114-1413-2.
- Roger Phillips: Les champignons (Solar, 1981) - ISBN 2-263-00640-0.
- Thomas Laessoe, Anna Del Conte : L'Encyclopédie des champignons (Bordas, 1996) - ISBN 2-04-027177-5.
- G. Becker, Dr L. Giacomoni, J Nicot, S. Pautot, G. Redeuihl, G. Branchu, D. Hartog, A. Herubel, H. Marxmuller, U. Millot et C. Schaeffner: Le guide des champignons (Reader's Digest, 1982) - ISBN 2-7098-0031-4.
- Henri Romagnesi: Petit atlas des champignons (Bordas, 1970) - ISBN 2-04007940-8.
Enllaços externs
[modifica]
- StrainInfo Arxivat 2015-06-12 a Wayback Machine. (anglès)